Al clàssic dels Smiths Panic, Morrissey exigia que algú pengés els DJ a la forca perquè la música que posaven no li deia res sobre la seva vida. Si obviem la part macabra de l’execució a la plaça pública, la queixa de Morrissey té tot el sentit perquè descansa sobre un pilar fonamental del pop: tots els artistes que han transcendit ho han fet perquè han anat més enllà de la música pròpiament dita; han transmès uns principis, una manera de viure, una estètica, una actitud… alguna cosa que ha connectat amb un determinat públic, els ha parlat de la seva vida, i no només això: els l’ha millorat. Grateful Dead va ser un d’aquests grups i poques vegades s’haurà explicat la seva història millor del que ho fa Long Strange Trip, sèrie documental en sis parts que podeu veure a Amazon Video.
Dirigida per Amir Bar-Lev, estrenada el 2017 i amb l’aval de Martin Scorsese entre els productors executius, la pel·lícula explica amb pèls i senyals la trajectòria de la banda des dels orígens als primers anys 60 fins a la dissolució, provocada per la mort del líder, Jerry Garcia, el 1995. Una autèntica masterclass de quasi quatre hores sobre un grup que va ser singular per molts motius, dels quals en destaco quatre: primer, per una alquímia insòlita de rock, psicodèlia, folk, jazz, avantguarda, bluegrass, poesia, influències de la generació Beat, etc., tot plegat servit en actuacions memorables, imprevisibles i sempre canviants. Després, perquè estem parlant d’un grup que es va mantenir en actiu 30 anys (i segurament encara hi serien si Garcia fos viu) tot i rebel·lar-se constantment contra el mercantilisme de la indústria discogràfica i no importar-los absolutament res més enllà de tocar en directe i l’energia del contacte amb la gent. En tercer lloc, perquè van ser uns dels pioners en els moderns sistemes de sonorització de concerts, amb la incorporació d’un mur d’altaveus faraònic que costava una bestiesa muntar i desmuntar i que no s’havia vist mai. I en quart lloc, per la relació horitzontal i democràtica tant dins del grup com amb els aficionats, sense les distàncies i els egos de molts contemporanis.
Tot això es barrejava i es transmetia i la gent ho copsava i es lliurava hipnotitzada a la màgia del grup, i això ens porta a un cinquè element de singularitat: els seguidors tenen nom propi (deadheads) i en el seu moment àlgid van esdevenir un autèntic moviment contracultural farcit de personatges curiosos que feien autèntiques bogeries tot seguint la banda per tot arreu. Cal dir que en tot això hi va haver un factor determinant que acompanyarà sempre l’aura del grup: les drogues, començant per l’LSD, van ser el gran catalitzador, el gran aglutinador, el que ho fusionava tot, el que convertia els concerts en viatges al·lucinants i el que convertia el fenomen Grateful Dead en una manera de viure de llibertat absoluta i exploració permanent que milers i milers de persones van abraçar. Allò que dèiem.
Així d’entrada, pot semblar que quatre hores de documental és un pèl massa; per això ho han dividit en capítols. El cas és que Long Strange Trip passa molt i molt bé i és un material excel·lent per introduir-se o per aprofundir en la història d’una de les bandes més honestes i originals que han existit.
