Fer pa és fer un miracle. De l’aigua, la farina, la massa mare o llevat fresc, la sal, unes mans per barrejar-ho, un temps d’espera i una massa que cou per ser un aliment excel·lent. En definitiva, un miracle natural, involuntari i fàcil de dur a terme. Un dels elements indispensables per fer un bon pa és l’obrador, l’espai destinat a treballar la transformació dels elements en un estat més òptim pel consum.
Si fem un sil·logisme, fer pa és fer vida, perquè viure no és res més que ajuntar elements que ens anem trobant per obtenir un resultat. Podem dir que és indispensable veure i ser a l’obrador que realitza miracles. Els miracles són recursos d’aprenentatge que corregeixen els pensaments falsos, harmonitzen les percepcions per desfer la por. Tenen la finalitat de tornar a la ment la seva plenitud, retornar a l’estat permanent d’amor. Sanen la percepció en l’alliberació de la ment de la presó de les il·lusions. Són naturals, involuntaris i no tenen graus de dificultat. Els miracles, com el cos, són necessaris perquè fan de vehicle per assolir trams del camí establert. Així, un obrador de miracles és l’espai de no-temps, on tant el que dona com el que rep es beneficien de l’acció. Si seguim amb la comparació de fer pa, l’aigua és els nostres pensaments, que circulen contínuament per la ment. La farina, la cosa que ens ofereix la terra, l’acció que ens apareix en el món que vivim. La massa mare o llevat, l’oportunitat, la transformació, l’aprenentatge. La sal, l’actitud que posem en l’esdeveniment. Les mans, la nostra presència, l’obrer que executa l’acció, sense ell no hi ha possibilitats de miracle.
Esperem que ens ho facin, esperem que els miracles ens arribin de fora, externs a nosaltres. Esperem l’arribada de la llum que ens guiï per la foscor, i no ens adonem que la llum som nosaltres mateixos. Vivim entre tenebres perquè ens sentim separats de tot i de tothom. Les necessitats sorgeixen únicament d’allò de què et prives a tu mateix. Actues d’acord amb un ordre particular de necessitats que un mateix estableix. D’això, a la vegada, en depèn la percepció que un té de si mateix. Et perceps com a necessitat de tenir allò que no tens. Les necessitats van acompanyades de la por. La por del món, de les persones i de les coses que hi viuen. Mentre creguis en les mateixes invencions no podràs controlar els efectes que et provoca la por. En la mesura que estiguis disposat, perquè un ha de tenir la voluntat d’aprendre a desaprendre, a sotmetre les seves creences a l’existència de si són falses o vertaderes en l’absolut, un procés de destriar el gra de la palla, estaràs predisposat a abandonar la foscor i a donar i a rebre miracles.
Acabo tenint un record molt especial per una persona increïble, que ha iniciat el camí de retorn. En Pep Padrós i Oriol, que feia, com el forner, miracles constantment. Gràcies, mestre.
