Més de trenta anys de carrera literària i la majoria dels grans premis de la narrativa catalana avalen la trajectòria com a escriptor de Lluís-Anton Baulenas (Barcelona, 1958). Inconformista, sempre en la recerca de la sorpresa per als lectors, torna ara amb Els camins de la Rut (Ed. Proa). El relat té com a protagonista la Rut, una dona d’esperit lliure que es guanya la vida amb una grua. Qui ens parla d’ella és la seva filla, la Rutona.
Aquesta és una novel·la més arriscada en el seu plantejament?
Jo tinc un coixí de lectors fidels que fan que pugui continuar fent el que faig. A cada novel·la intento plantejar-me reptes per demostrar-los que treballo per a ells i els ofereixo coses noves. A vegades és d’estructura, a vegades de tractament de personatges o d’estil.
I en aquest cas, quin ha estat el repte?
Una estructura peculiar del material narratiu. La novel·la és un homenatge a Julio Cortázar i Rayuela, sense voler comparar-m’hi. El risc? Que una filla expliqui la història d’una mare no és original, però sí que ho explica a partir dels seus records, segons li va sortint i els fets no són cronològics. I em vaig plantejar que els capítols on passa això fossin pràcticament uns relats tancats, que es puguin llegir de manera independent. Però tinc molta confiança en els meus lectors i sé que em seguiran.
És com si ens anés donant peces d’un trencaclosques que, al final, acabem construint… Per cert, utilitza una persona narrativa diferent si parla la filla o si parla la mare.
La filla explica què li passa a ella i, també, la història sentimental de la mare. Quan parla d’ella, en primera persona. Quan parla de la mare, en tercera, agafant un distanciament. Ajuda el lector a situar-se.
Ens traslladem als anys 70. Vostè devia tenir més o menys l’edat que li atribueix a la Rut, la protagonista. Els va viure amb intensitat?
Comença l’any 1976. És diferent que si parléssim d’abans, perquè Franco ja s’ha mort. Ella té 18 anys i arrenca a la vida. Serà fruit d’aquesta època, que ens va marcar molt als que la vam viure amb la mateixa edat. Va ser una època molt especial a Barcelona, perquè no se sabia ben bé què passaria. Es vivia al dia l’harakiri que s’estava fent el franquisme com a sistema. Per a qui tenia 18 anys i estava pel carrer –era una època en què marxàvem de casa molt aviat– la sensació era que tot podia succeir
Qui és la Rut?
La Rut, la noia que es va fer dona en aquest moment, vol mantenir-se íntegra, no vol ser domesticada. Lliure i independent.
És per això que es posa a portar una grua, una cosa tan poc corrent per a una dona dels anys 70?
No saps mai si és causa o efecte, en un cas com aquest. De la grua en fa el seu signe d’independència, vagi on vagi sap que tindrà una mica de feina, la grua és com una closca. Sap que amb la grua pot anar a tot arreu del món i crea una mística personal entorn d’ella que a mi m’ha agradat particularment. La grua és més aviat poc glamourosa, i jo m’ho vaig passar bé situant-la en aquest ofici que és tant de tocar de peus a terra.
Panorama de noia amb grua és el títol del primer capítol. Com si fos un quadre. En aquesta escena hi van apareixent i desapareixent els homes, la seva vida sentimental…
Una dona com ella no rebutja l’amor, tot i que li fa por. No vol dir que estima perquè vindrà el moment que haurà de dir que ja no estima, i no vol passar per aquest tràngol. Com tantes persones que creuen en l’amor, en la parella, però saben que comencen i acaben. No estem davant d’una persona promíscua.
“La novel·la és la història de la seva vida explicada a través de les seves parelles”
Per què creu necessari precisar-ho?
És que les coses han canviat tant! Hem tornat a entrar en una època conservadora, i plantejar un tipus de vida com aquest sembla promiscu. I no! Mirem el diccionari què vol dir promiscuïtat. Ella és una noia jove i maca que volta per Catalunya amb una grua, però no està tot el dia anant amb homes.
Quan estima algú ho fa sincerament, vol dir…
Efectivament. Fins i tot hi ha vegades que creu que algú serà la parella definitiva. De fet, la novel·la és la història de la seva vida explicada a través de les seves parelles. El que no vol és tenir una relació on l’amor ja no hi sigui, clàssica per dir-ho així.
També té clar que vol tenir una filla, una altra Rut, i que li dirà Rutona…
Això sí. Vol tenir una filla, i quan queda embarassada d’una de les parelles sap que iniciarà la seva vida independent. Perquè aquell home troba que no té prou tremp per fer de pare.
La majoria d’homes, la Rut troba que són “fluixos”.
Sí. Ella agafa la nena i se’n va amb la grua, en una vida més o menys itinerant fins arribar al present narratiu, l’any 2004, quan la seva filla ja és gran.
I diferent. Vol l’estabilitat que no ha tingut amb la mare. És la llei del pèndol, que després d’una generació més alliberada en vingui una de més conservadora?
No m’invento res, la llei del pèndol està ben comprovada. La Rutona és una nena que va creixent amb la seva mare i els seus –diguem-ne– estimats. La seva mare es va movent amb la grua, va canviant de residència. Arriba un moment que la nena, quan és adolescent, està una mica tipa d’anar amunt i avall. Comença a madurar, cada vegada té més clar que no vol això i es planteja, fins i tot, les relacions sentimentals d’una altra manera: vull tenir un sol amor, que em duri sempre, i faré el que calgui. Estimant-se la seva mare, s’hi baralla molt perquè la Rut continua essent la mateixa. La Rutona, en canvi, vol regularitat: una feina i una família. El món que ha muntat sa mare no és caòtic, però sí molt particular.
La Rut ha crescut en uns anys en què es viu la política, però funciona una mica al marge d’això. La seva llibertat, l’entén en un sentit més individual que no col·lectiu?
Aquest tipus d’actitud també era usual en l’època. La Rut és generosa, i no li importa fer el que calgui, però és una mica descreguda. Toca de peus a terra, i creu més en les persones, no tant en els fets. De les diverses parelles, en va aprenent, però sempre mantenint al màxim la individualitat. Per exemple, n’ajudarà un que és sindicalista, però ella ve a dir: “Jo ja em rumiaré si ho vull ser”.
Vol que el lector se n’enamori, del personatge de la Rut?
Sempre ho intento, amb els meus protagonistes. I de protagonistes dones, ja n’he fet unes quantes. Sempre són personatge que intenten sobreviure, buscar una sortida a través de l’amor o de l’amistat. La Rut es un dels més contradictoris: forta i alhora feble. Jo vull que el lector se l’estimi encara que no hi estigui d’acord. Que l’entengui, que li segueixi la vida. Perquè és una bona dona.
És feminista, la Rut?
L’any 1976 és el de les primeres Jornades Catalanes de la Dona, és quan es reprèn el moviment feminista. Des de la República, per raons òbvies, no hi havia hagut la possibilitat de recuperar el vot, la majoria d’edat igual que l’home, la possibilitat de plantar-se davant del món. La novel·la és un homenatge a les dones que tenien l’edat de la Rut i van decidir plantar-se.
Els homes també són singulars, no són secundaris desdibuixats. Al costat de la Rut hi desfila una galeria masculina que déu n’hi do…
Els capítols en què s’explica la vida sentimental de la Rut, com que volia que fossin relats gairebé tancats, havien de tenir uns personatges molt rotunds, molt fets. M’agrada treballar els secundaris. I aquí n’hi ha tres o quatre, parelles d’ella o no com en Peter, que responen a aquest perfil. Com a lector no m’agraden les novel·les en què els secundaris no existeixen.
La Rut s’acostuma a perdre la gent que té al seu entorn. En la novel·la hi ha un altre personatge, la senyora Cubelles, a qui una sola pèrdua –la mort del seu home– l’ha marcada per a tota la vida. Les ha volgudes contraposar?
És un personatge molt particular, aquesta dona vídua. L’hi poso per mostrar això, que pot haver-hi un amor viscut ple i feliç. I que guarda després un record inesborrable. La Cubelles és una dona més gran, la Rut és jove. La trobada dura un sol capítol i s’acaba en carn viva.
Aquesta novel·la ha sortit en castellà, també. I en una altra editorial, un fet que encara és menys freqüent.
Feia molts anys que no m’hi trobava, i val la pena dir-ho pel risc que suposa. Ho ha fet Pagès Editors a través del seu segell espanyol, Milenio. Tant de bo els vagi molt bé!
Havia publicat recentment en una editorial valenciana, Bromera, i ara torna a Proa. Costa encara que existeixi un mercat editorial real en l’àmbit dels Països Catalans, i que aquí estiguem al cas de les editorials valencianes?
És una qüestió logística, i la logística costa diners. Bromera té molt de mèrit, jo ja hi havia publicat. Donen veu a molts autors valencians de narrativa, però aquí costa perquè s’ha de tenir una presència.
Els seus inicis són a Vic, amb Eumo Editorial. Què en recorda, d’aquell moment?
Vaig fer el clic com a autor després de publicar amb Eumo, amb Noms a la sorra, que va quedar finalista del Sant Jordi. Però si ho vaig poder fer va ser gràcies a l’etapa anterior, encara que fos més minoritària. Per a l’any 1987 era una editorial moderna, amb un disseny de la col·lecció Narratives que hauria d’estar exposada al Museu del Disseny. Aquella col·lecció va ser molt important per a mi, per a altres autors i per a la literatura catalana en general. Són els que van introduir, per exemple, el dirty realism nord-americà. I el meu primer llibre anava en aquesta línia.
Ha tornat al teatre, on tenia els orígens com a escriptor, amb el Brossa enrabiat, que s’ha estrenat coincidint amb l’any del poeta. Farà més obres?
Sí, hi he tornat, a les meves velleses! L’espectacle ha voltat per Catalunya i ha fet dues temporades a Barcelona. Vaig demanar a la Fundació Brossa, ara magníficament dirigida per Vicenç Altaió, que em deixés estripar els seus versos. No el Brossa més conegut, sinó els poemes d’activisme social, els poemes de revolta. En el muntatge estic magníficament acompanyat perOriol Tramvia, Mònica Van Campen i Gemma Deusedas. Ara tinc en projecte un altre muntatge de cabaret teatral relacionat amb el centenari de Boris Vian. O sigui, que tinc ganes de tornar a fer teatre.
