Tres setmanes després d’aquesta final del World Chocolate Masters. Com estàs? Ho hem d’acabar de pair, però estem molt contents. Toquem de peus a terra i veiem la que hem liat, però encara ho celebrem i aprofitarem l’oportunitat de la campanya de Nadal, que serà important, i volem que això es traslladi a les cases de tothom.
Va ser el 31 d’octubre a París. Què vas pensar en aquell moment? No pensava en res. Van ser uns moments que ho van aguantar, només quedava la meva puntuació, i vaig pensar que havia anat molt bé, perquè el primer dia anava primer i hi havia opcions reals. Quan van dir la puntuació i vaig sentir que era la més alta, vaig reaccionar amb un “vamos, joder” que em va sortir del cor. Ha sigut un any molt dur, l’últim mes he aguantat perquè tot l’equip tirava, i sort de l’equip de l’obrador i el que em va acompanyar al World Chocolate Masters perquè dormia 4 hores. Treballava de les 6 del matí a les 10 de la nit a l’obrador. Tot l’esforç ha valgut la pena.
En el discurs, vas destacar la feina col·lectiva. Totalment, no només en l’àmbit del projecte sinó també per tenir temps. Hi va haver moltes persones que es van quedar a ajudar durant les tardes, perquè sinó hagués estat impossible. L’equip del World també va ajudar. Al final, el certamen engloba sis proves amb un temps molt acotat i has de presentar noves tècniques, nous productes i innovar en aquest sentit, i t’has d’envoltar de persones potents perquè si no és impossible arribar-hi, però no només en l’àmbit professional, sinó amb tots els sentits.
El discurs el vas fer amb català. Va ser una decisió pensada? No. Va generar una mica de polèmica sobretot a Twitter. Aquell moment vaig creure, que era el meu moment. Abans d’anar-hi ho havia pensat, però no li vaig donar importància, perquè els idiomes hauria de ser un tema que cadascú hauria de parlar el que vulgui, i que mentre ens entenguem que sigui amb l’idioma que sigui. Em va sortir perquè és la meva llengua, per l’equip i la gent que hi havia a casa mirant-ho. Ho repetiria.
Amb 26 anys eres el concursant més jove. Vas haver d’afrontar diverses proves, entre elles, la creació d’una escultura de grans dimensions. En el teu cas, era un elefant de 3 metres d’alçada i 220 quilos de xocolata. Com es fa? És molta feina. Ha set una part molt important. Era l’única prova que podies portar des de casa amb parts fetes i desmuntades. S’havia de dissenyar el producte, motlles, producció de proves. El que vam muntar a París era el vuitè que fèiem, se’ns van petar molts a l’obrador perquè estaven mal fets els encaixos. Demostra que, en un concurs així, hi ha d’haver molt entrenament, hores i sacrifici perquè l’elefant s’havia de muntar amb tres hores.
Amb algun dels participants se li va desmuntar. Totalment. El japonès portava una escultura molt bonica, i se li va petar a tres minuts per acabar la prova. Es va sentir que li queia tot i sap molt greu, perquè amb els companys d’allà anàvem a fer un creixement personal i professional. Hi ha molta feina a darrere, i que no ho pogués presentar em va saber molt greu.
Què se n’ha fet de l’elefant? Es va quedar a París. Portava exposat dos dies quan van dir que havíem guanyat. El dia després de la cerimònia, al matí podíem anar a desmuntar el nostre magatzem, i li vaig fer un petó, però li vaig dir que es quedava. El tenen ells o el van desmuntar.
L’elefant va fer mereixedor a Lluc Crusellas del premi Aparador del World Chocolate Masters. Les altres cinc proves suposaven reptes molt importants, però van quedar amb segon pla. És normal, a cada edició la peça gran acapara tota l’atenció perquè es fa en el primer dia i queda exposada tots els dies. Les altres són de degustació, i quan les fas i se les menja el jurat desapareixen. Hi havia cinc proves més: bombo, postres, snack, petit four, i una escultura petita que va estar exposada, però era l’últim dia. Eren quatre proves de degustació i puntuen al mateix que qualsevol altra prova, el jurat es regeix pel nivell de degustació.
El jurat destacava l’acurada tècnica, l’emotivitat i l’esperit innovador de la teva proposta. Què els vas voler ensenyar? Volia fer un concepte diferent. En els concursos hi ha unes normes no escrites, i on la gent segueix els patrons de la peça, les formes o equilibris. Vaig voler anar amb un projecte que m’identifiqués i aportés en el sector. Amb el bombo, el postre i l’snack aportàvem tècniques molt interessants. Hi havia un risc que no agradés, però va ser al contrari. Em va ajudar perquè van destacar que volgués aportar noves tècniques. La manera de treballar també es valora, perquè el jurat veu i és la imatge que els hi dones. Era molt important tenir-ho tot net, ordenat o la serietat.
El jurat va dir que erets un dels referents de la nova generació de xocolaters. És una responsabilitat? Totalment, l’endemà després de guanyar ho tenia clar. També un respecte total a tothom qui ha format part de la pastisseria. Si ha passat, és perquè a Catalunya i l’Estat hi ha hagut una generació de pastissers molt bons que han estat referents meus i que m’he nodrit d’ells i m’han ajudat amb el meu projecte.
Tens clar què voldries que passés a partir d’ara? Sí. Aportar en el sector i que la pastisseria i la xocolateria fos molt més coneguda i que tingui el pes que ha de tenir a la societat.
No en té prou? Falta molta pedagogia sobre pastisseria a la societat. A França, Suïssa o Bèlgica tothom sap que un pastís o la xocolata s’ha de comprar a una pastisseria o una xocolateria. L’exemple més clar és a França, els nens van a comprar-se un ‘macaron’ o una peça de brioixeria amb una pastisseria o un artesà. Aquí tenim molta cultura de pastisseria amb tortells, bunyols o panellets, però tendim a anar a les grans superfícies i no saber valorar un producte bo.
S’associa també la pastisseria, encara que sigui artesana, en un aliment poc saludable en alguns sectors. Depèn del producte. És com tot, els excessos no són mai bons en cap sentit. La pastisseria i la xocolateria també hi ha de ser. Evidentment, té una part de sucre, però també aporta al cos la felicitat i l’esbarjo de gaudir amb un menjar.
“Tenim cultura de pastisseria, però tendim a anar a les grans superfícies i no saber valorar un producte bo”
El futur el veus a PaVic? Totalment. Tenia clar abans, durant i ara, que qui m’ho ha donat tot i l’oportunitat de què passés tot això. La botiga d’El Carme me l’he sentida meva, i tot el que vingui ara, ho afrontarem junts. Aprofitarem per fer demostracions, col·laboracions o ponències, però junts.
Publiques el llibre ‘Xocolata, postres d’autor al teu abast’. Vam preparar-lo durant aquest any, i va ser un repte que es va sumar, però tenia clar que ho volia fer. És un llibre que fa pedagogia sobre la xocolata. Té una part d’història, teoria i tècnica per fer a casa i tothom entengui més coses sobre la xocolata. Té 36 receptes que tothom podrà fer, però perquè es pugui treballar a casa.
Enmig de l’impacte mediàtic, a Santa Eulàlia de Riuprimer també et van homenatjar. Com el vas viure? Va ser molt emocionant i molt bonic, no m’esperava que hi hagués tanta gent. Veure tots els nens del poble i la il·lusió que ha transmès és el millor. En el moment del discurs va anar dedicat a la gent que m’estava mirant a la casa de la cultura.
Es podia preveure la repercussió d’aquests dies posteriors? No. Érem conscients que en tindria, però no tanta. Contents perquè volem compartir-ho amb tothom perquè és una cosa de tots.
