Resta poc menys d’un mes per a tornar a unes eleccions. Massa càrrecs polítics del país fa més nosa que servei. Gairebé tot fa pensar que no saben on tenen la mà dreta. En aquest sentit, he triat per títol la versió catalana –prou desconeguda– del pan para hoy y hambre para mañana. Crec que reflecteix prou bé el què volta pel meu cap. No ens els mereixem.
Només dos dies abans de les eleccions del proppassat 28 de maig, vaig gosar fer una juguesca: predir –per cert, afinant prou– el repartiment de trones al consistori de casa meva. Estic rumiant tornar-me a arriscar. Em plantejo fer de pitonís, per segona vegada, amb un percentatge d’encert si fa no fa idèntic. Mentrestant, faig per elucubrar sobre allò que es coneix com a esquerra del país. Quin desgavell!
Mai no he cregut que el model bipartidista ianqui sigui el més adient. Extrapolant-lo als nostres verals i dit altrament, pot ésser el menys dolent. En tot cas, però, se’m fa prou difícil establir una anàlisi mínimament ajustada del garbuix despendolat que fa palès la coalició Sumar entre 15 o 16 formacions de l’esquerra de tot el país de la pell de brau. Això em fa albirar i preveure’n que la senyora Iolanda Díaz & co. té unes mínimes i quimèriques possibilitats d’èxit.
Ja s’ho faran! Allà ells amb els seus conflictes! Amb aquesta carta de presentació, el més normal/fàcil és suposar que obtinguin uns resultats pobríssims. Difícilment poden generar confiança entre l’electorat, quan el seu propi cau intern és pitjor que un gerro de terrissa esquinçat. Tothom s’hi baralla i es fot els plats pel cap. No serà que li ho posen tot en safata d’argent a la dreta? Lamentant-ho, em temo que dissortadament m’equivocaré poc en aquesta apreciació.
La casualitat ha volgut que –dues setmanes després del meu pronòstic sobre les eleccions municipals– coneguéssim la mort sobtada de l’assagista Nuccio Ordine, a 64 anys. Ves per on, parlava d’ell i la seva obra en aquell article… Contraposava i exalçava la seva figura –com a referent– dels grans homes del Renaixement en front del perfil de bona part de la trepa de personatges que s’han encabit a la plataforma liderada per la senyora Iolanda Díaz. Val la pena implorar que Déu reparteixi sort. Farà bona falta. Ara podria tenir més sentit que mai un dels seus best sellers: un llibre que duu per títol La utilitat de l’inútil… Les proclames populistes provinents de tot aquest cau em fan més por que una pedregada. Menys xerrameca i més filosofia! Menos rollo y más manteca al bollo!
Justament per això, encapçalava el meu article amb la dita dels llonguets per avui, engrunes per demà.
