El marc del debat sobre l’habitatge queda establert en les legislacions més generals. Un cop d’ull ràpid a l’estatut d’autonomia català, vigent fins que no es creï una nova legalitat, apunta en l’article 47 que “els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació d’habitatge públic i habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats”. És, per tant, un dret reconegut: l’habitatge ha de ser accessible a tots els col·lectius, inclosos els més necessitats i, si cal, amb intervenció dels poders públics.
Fins ara, els resultats de la intervenció dels poders públics és, com a mínim, qüestionable. L’habitatge difícilment es pot considerar accessible si, com apunten els informes, a Catalunya, i en especial a Barcelona, queden desbordats els llindars del que acadèmicament es considera que ha de ser l’esforç que les famílies han d’esmerçar per pagar-se el sostre, que és un terç dels ingressos de les famílies. Diversos estudis quantifiquen en més del 40% els fons que les famílies han de pagar per disposar d’un sostre en les zones amb preus més alts.
Les dificultats per fer front a uns preus així d’elevats queden reflectides en les tristes estadístiques sobre desnonaments per impagament dels habitatges. L’any passat, per no entrar encara en el deteriorament que comportarà l’actual crisi per la pandèmia, Catalunya va ser el territori de tot l’Estat en què es van produir més desnonaments: més de 12.000, tres de cada quatre dels quals per impagaments del lloguer.
Sumat el marc legislatiu, que considera l’accés a l’habitatge com un dret, i la realitat que suposen uns preus tan elevats que arriben a ser inabastables per a alguns col·lectius, no hauria de resultar estrany que la societat s’organitzi i treballi perquè el Parlament de Catalunya prengui una posició que es decanti més per garantir un sostre digne per davant fins i tot del dret a la propietat, també reconegut de manera més implícita dins de l’estatut.
La setmana passada, aquests col·lectius socials organitzats –via el Sindicat de Llogateres– es va apuntar una petita victòria en aconseguir l’aprovació d’una regulació del preu dels habitatges de lloguer a Catalunya. Almenys en una seixantena de poblacions que es troben en una situació del que la normativa anomena, amb l’habitual aposta de la classe política per la terminologia críptica, com un “mercat d’habitatge tens”. Mercat tens ve a significar que la demanda és propera a superar l’oferta i, en aquest context, els preus tendeixen a pujar.
A grans trets, la reforma suposa que els nous contractes per a habitatges que ja estaven llogats no podran superar el preu acordat en el contracte anterior. A més, si l’habitatge tenia un preu superior a la mitjana de la seva zona, el nou contracte haurà de tenir un valor màxim igual al que estableixi l’índex de preus de la Generalitat. Hi ha excepcions, com per als casos de reformes o situacions en què l’arrendador estigui en situació vulnerable (s’ha establert que els ingressos per considerar aquesta vulnerabilitat no poden superar els 2.000 euros, inclosa la renda del pis que tingui llogat).
La celebració dels representants dels llogaters, probablement motivada perquè han aconseguit tenir en la nova regulació el pes que els havia faltat en les anteriors modificacions que afectaven els marcs normatius dels lloguers, ha estat inversament proporcional a la que han manifestat representants dels propietaris i, també, organitzacions empresarials com Foment del Treball, que s’ha autoassignat un paper en aquest debat per assenyalar la nova regulació com “un error majúscul”.
Foment del Treball és una organització empresarial i la seva intervenció en el debat posa de manifest un dels problemes que han fet necessària la intervenció pública: l’existència d’empreses que han trobat en el mercat de l’habitatge una possibilitat de fer negoci. A la seva presència activa en el sector, ja sigui en la compravenda, en el lloguer estable o en el lloguer turístic, se li ha atribuït tradicionalment part de la tendència alcista en els preus, perquè la lògica de la seva actuació és comprar barat i vendre car.
Les entitats que representen els propietaris d’habitatges han posat el crit al cel sota l’argument que una regulació de preus com la que preveu la nova legislació desincentiva l’oferta i, en conseqüència, agreuja el problema de l’accés a l’habitatge que hi ha en l’esperit de la regulació.
La llei té un punt de partida discutible, perquè pressuposa que tots els propietaris d’habitatges estan a la banda dels especuladors. La Cambra de la Propietat assenyala que la gran majoria dels 500.000 propietaris que hi ha a Catalunya tenen entre un i dos habitatges en disposició de ser llogats, sovint provinents o bé dels seus estalvis o bé d’herències, però no pas de compres especulatives.
En paral·lel a aquesta constatació, hi ha una altra realitat que justifica que s’hagin pres mesures legislatives. Sense regulació, s’ha arribat a la situació actual, que posa en dificultats d’accés a l’habitatge molts col·lectius, especialment els més desafavorits. El camí triat, segurament, es pot debatre, però de ben segur que és millor que no triar-ne cap. Un problema afegit és que, erroni o no, el camí escollit té el risc de quedar-se sense sortida si l’Estat aplica l’habitual política de portar al Tribunal Constitucional tota llei catalana. En aquest sentit, sí que és probable que els propietaris i els llogaters estaran d’acord: el problema del lloguer no entén de competències administratives.
