Molts escriptors han explicat en assajos com transcorre l’experiència de l’escriptura. Un treball íntim, silenciós, de vegades dolorós, però sempre una necessitat vital. Mai no m’he sentit capaç d’escriure un llibre (posa-li novel·la, posa-li assaig). Sempre he tingut aquell sentiment d’inseguretat que et pot més que ningú i que et diu que no domines tant el llenguatge ni els recursos literaris com per a poder mantenir l’interès del lector i seduïr-lo, i aquí m’he quedat, de moment.
Però sí que em veig en cor de parlar de l’experiència de la lectura. A l’igual que quan fumava ho feia de forma compulsiva, llegir també ho faig compulsivament, amb ànsia, per por de no tenir temps de llegir tot el que vull llegir perquè la llista de títols pendents és cada vegada més llarga. Els cigarrets els vaig deixar (dubto que hagués pogut ser mare si no ho feia), però els llibres no els he pogut abandonar mai.
Des que d’adolescent vaig llegir Cien años de soledad de Gabriel García Márquez, per mi la lectura és una necessitat vital, és com respirar. El realisme màgic de Gabo em va transportar a la immensa casa de la família dels Buendía (crec recordar que gairebé tots els homes es deien Aureliano) i al polsegós poble de Macondo. Aquest text, juntament amb El camino, de Miguel Delibes va ser un punt d’inflexió. Si a García Márquez el vaig llegir per voluntat pròpia, a Delibes me’l van fer llegir a l’institut. En acabar la història d’infantesa de Daniel el Mochuelo en un petit poble durant la posguerra vaig sentir, per primera vegada a la meva vida, la desolació del lector quan en llegir les darreres ratlles surt del llibre i s’adona que s’ha acabat el viatge, la màgia.
Amb els anys i les relectures he descobert que sempre pots recuperar aquells llibres que et varen fascinar (a diferència de les persones els llibres sempre hi són, sempre t’esperen), però el que ja no pots repetir és la forma en què et va impactar, colpir, estremir, sorprendre o enrabiar una obra, perquè això forma part del moment vital pel qual transites quan llegeixes. Llegir, com escriure, és també un gest íntim, silenciós i solitari. Subscric plenament el què diu l’escriptor Jaume Cabré a propòsit de l’experiència lectora: “He viscut el desfici que provoca finalitzar la lectura d’un llibre que m’ha seduït”. En alguna ocasió jo aquest desfici l’he experimentat com un dol, una pèrdua. Sobretot perquè després m’ha costat molt trobar un altre llibre que em provoqui una fascinació igual.
Vaig sentir, per primera vegada a la meva vida, la desolació del lector quan en llegir les darreres ratlles surt del llibre i s’adona que s’ha acabat el viatge, la màgia.
Hi ha un text que reflecteix molt bé la màgia de la que tenim la sort de gaudir els lectors. És de Josep M. Morreres i el cita Jaume Cabré a l’assaig Les incerteses. Si coneixeu l’obra Ana Karenina n’entendreu la dimensió: “Ana Karenina balla amb el comte Vronski. Només ballen. No fan ni diuen res que no es pugui fer o dir davant la bona societat moscovita, però alguna cosa passa. Ells ho saben. El lector ho sap. Aquesta és la màgia de la vida, aquesta és la màgia de la literatura”.
Per mi la lectura sempre ha estat un aliment per a l’ànima. Un bàlsam en aquells moments de desassossec, quan tens l’esperit trasbalsat, quan el món del teu voltant se’t torna massa inhòspit. Per uns aquest bàlsam és l’esport. Suar i cansar-se físicament diuen que ajuda a aclarir la ment. Em sap greu però jo no me’n surto. De fer esport, vull dir. En aquests casos subscric aquella frase tant colpidora de Cesare Pavese: “La literatura és una defensa contra les ofenses de la vida”. Capbussem-nos en un bon llibre i canviem de món per una estona.
Com deia Emili Teixidor, “llegir no omple el meu temps, llegir omple i afegeix valor a la meva vida”. Un dia la meva primera filla era a la cuina i desxifrava en veu alta les marques dels electrodomèstics. Estava aprenent a llegir. Vaig ser conscient dels mons que se li obririen i, a partir de llavors, he procurat inocular-los el virus de la lectura a ella i a la seva germana, que va arribar uns anys després. Tot plegat amb el ferm convenciment que llegir ens fa valentes i ens procura saber i llibertat.
