La parella de bous avança gansonerament, junyida a l’arada que furga a la terra i la tomba tenyint el color grisenc del camp amb una tonalitat de castanya a punt de torrar. Els narius s’omplen d’una aroma humida que recorda les sentors de les primeres gotes de pluja després d’un període de secada. Els solcs llargs i regulars, perfectament alineats, com fets amb ajut d’un regle immens, van omplint la superfície del camp que neix a tocar de l’era. “Encara em queden un parell de jornals ben grassos”, pensa en Lluís mentre manté un puny a l’esteva de l’arada i amb l’altre sosté, repenjada a l’espatlla, la perxa amb què de tant en tant lleva la son als animals. Els bous, aplicant-se la norma “a poc a poc i bona lletra”, es mouen a pas lent: un, seguint el solc deixat per l’arada en el viatge de baixada; i l’altre, damunt la terra resseca i polsegosa estripada fa cosa d’un mes que encara deixa veure restes de rostoll de la sega del juliol. Amb els ulls perduts a l’horitzó, cap als turons que oculten Senet de Llac adormit a la fondalada, en Lluís no deixa de pensar en la mare, arraulida hores i hores a la cadira baixa de boga plantada vora la llar de foc d’ençà que fa un mes va arribar la notícia de la mort del seu germà Miquel. Cridat a files i sense disposar de possibles per pagar a qui anés a fer de soldat a compte seu, va morir a la carnisseria d’Annual. “Mira que la mare és forta, però d’aquesta l’enterrarem”, pensa mentre maniobra amb l’arada i fa girar els bous per fer el camí de tornada. En Miquel, el petit de tres germans, sempre havia estat molt unit a la seva mare, que ara no es pot estar de mantenir-lo viu en un record que li omple totes les hores del dia.
“Amb els ulls perduts a l’horitzó, cap als turons que oculten Senet de Llac adormit a la fondalada, en Lluís no deixa de pensar en la mare, arraulida hores i hores a la cadira baixa de boga plantada vora la llar de foc d’ençà que fa un mes va arribar la notícia de la mort del seu germà Miquel.”
De la lliça estant, la Maria, que torna cap a casa després d’haver estès la bugada, s’atura un moment per contemplar el seu home que camina amb passos irregulars damunt els terrossos de la llaurada i la saluda de lluny estant. Llueix un embaràs esponerosament voluminós de set mesos, un estat que no li ha estalviat de seguir encarregant-se de totes les tasques de la casa, fins les més feixugues, sobretot ara que no es pot refiar gaire de la sogra. Aquest juliol passat no va pas deixar d’anar a agarberar els camps, feixuga i tot com ja anava. A pagès tots els braços són necessaris i cal tenir-los en dansa tot el dia, sobretot els de les dones que sembla talment que no els calgui descans.
–Com aneu, pare? –s’adreça al seu sogre que, amb una galleda a cada mà i la punta de caldo apagada i enfigassada precàriament al llavi inferior, s’adreça a les corts dels porcs.
–Pots comptar, com cada dia, si fa no fa. Aquest cony de dolor a la ronyonada fa massa dies que dura –fa tot posant-se la mà plana damunt la faixa negra amb què cenyeix fermament la cintura.
–Hauríeu de cuidar-vos una mica i no traginar tant de pes amunt i avall.
–I qui conduirà el bestiar? No veus que en Lluís no dona l’abast!
–Ja us hi donaré un cop de mà –diu ella sol·lícita mentre prova d’arrabassar-li una de les galledes.
–Treu, treu –es resisteix l’home, conscient que la jove tampoc no està per a gaires tràfecs–, ja en tens prou amb aquesta panxassa, tu.
. . .
La Nati, prement amb delicadesa la menuda mà del seu fill que fa la primera excursió llarga d’ençà que ha après a caminar, travessa l’era i passa entre els dos monumentals pallers aixecats aquest estiu, que encara llueixen el color pàl·lidament daurat de la palla nova, fins arribar al marge on comença el camp gran. En arribar-hi, pren el xicarró en braços i assenyala un punt enmig de la planada a mig llaurar, el lloc on en Pere segueix l’euga i la mula mentre arrosseguen l’arada i remouen la terra assaonada amb els ruixats de tardor de fa una setmana.
–Mira el pare com llaura!
L’infant, amb un somriure que enamora, estira els braços en la direcció que li mostra la mare, com si volgués abraçar el seu progenitor que camina rere l’arada damunt els terrossos humits i foscos que resten al descobert solc rere solc. Mentrestant, malgrat la previsible incomprensió del seu missatge, la Nati li explica:
–Mira, veus? El pare ha enganxat la Torda i la Negra a l’arada, i està llaurant el camp perquè el mes que ve hi puguem sembrar. L’any que ve, quan sigui temps de segar, ja podràs acompanyar la mare a espigolar.
Ara ja fa temps que poden respirar alleujats. Han quedat força enrere les angúnies del darrer any de guerra que en Pere va passar amagat al forat sota la cort de les vaques, a tocar del femer. Nit i dia havia viscut amb l’ai al cor pendent que no l’enxampessin. “Amb un mort en temps de guerra ja n’hi ha prou a la família”, havia sentenciat en Lluís recordant el mal pas del seu germà. “Tu et quedes aquí i ningú no n’ha de saber res”. Ja han passat cinc anys i poden començar a parlar serenament de la seva angoixa tancat en aquell cau pudent, amb la trapa de fusta tapada amb unes quantes palades de fems per fer-la invisible a ulls dels qui cercaven un noi que, amb 18 anys encara no complerts, havia d’anar a l’escorxador en què s’havia convertit el darrer front de la guerra civil. Van viure tot un any en alerta, patint quan atalaiaven qualsevol polseguera que s’aixequés pel camí que venia de Vil•la i afanyant-se a encauar el fill. La sàvia i arriscada decisió del pare l’havia salvat d’una mort prematura gairebé inexorable.
“Ara ja fa temps que poden respirar alleujats. Han quedat força enrere les angúnies del darrer any de guerra que en Pere va passar amagat al forat sota la cort de les vaques, a tocar del femer.”
–Booooo! –crida en Pere en arribar a la punta de rest amb la intenció d’aturar els animals–. Què diu l’hereu de la Solana? Quina caminada que has fet avui!
Amb un salt, salva el marge per plantar-se davant la Nati i prendre-li en Martí dels braços de forma matussera.
–Vine, que anirem a saludar la Torda i la Negra. Vull que et comencin a conèixer per quan les hagis de menar tu tot solet.
Sense fer cas dels precs de la mare que no acaba de veure amb bons ulls la relació del seu fill amb un parell de bèsties tan descomunals, l’enfila damunt el bastet de l’euga mentre li diu:
–Agafa’t fort a les argolles!
–Fes el favor de baixar aquesta criatura, que encara tindrem un disgust! –acaba ordenant-li sense dret a rèplica.
–Si està fet tot un homenet, dona. Ha de començar a saber de què va aquesta feina de pagès –respon mentre simula prendre les regnes per seguir llaurant.
La Nati s’enfila al marge i s’afanya a descavalcar el menut:
–Vine aquí, Martí, que aquest salvatge del teu pare encara et farà prendre mal.
Riuen tots tres com ximplets, sense poder ocultar la felicitat que traspuen. Amb l’arribada de l’infant, la casa ha tenyit la grisor de les parets d’un color més viu i fins i tot els avis semblen rejovenits. La Maria i en Lluís no s’hi veuen de cap ull amb el primer net.
–Apa, doncs, com que veig que no tinc ajudant, hauré de seguir pencant tot sol –es lamenta en Pere mentre maniobra els animals i torna a enfilar un nou solc–. Ooixxxque!, Torda, passa!
. . .
Un Massey Ferguson 165 vermell, lluent, acabat d’estrenar, surt del cobert nou bastit al costat de la quadra de les vaques, grisa, impersonal, coberta amb uralita, contrastant vivament amb la resta de la casa que s’alça humil al mig del pla i llueix parets de tàpia escrostonades en aquells punts més sensibles a l’embat de la pluja, la implacabilitat de les glaçades i la rigorositat del sol de ple estiu que estaborneix tot el que no es troba a recer.
En Martí ha enfilat damunt el parafang el seu fill de sis anys, en Roger, i tots dos es disposen a estrenar el tractor davant la mirada contingudament esporuguida de l’Helena, que se’ls mira de la porta estant.
–Agafa’t fort, Roger! –recomana l’àvia inútilment, perquè els espetecs del motor impedeixen que el consell arribi al seu destí.
Per tota resposta, el noiet les saluda amb la mà:
–Adeu, àvia! Adeu, mare!
L’avi Pere va jurar que mai no s’enfilaria en aquesta andròmina sorollosa i s’ho mira de reüll des de la cort dels porcs a l’altra banda de la lliça. Va provar de buscar un aliat en el seu pare, però el pobre Lluís comença a tenir el cap esbarriat i ja no es pot comptar gaire amb el seu seny d’origen ancestral. Si per ell fos, a la Solana mai no hi espetegarien aquestes modernitats. Però l’hereu mana, i de res no han servit els advertiments: “Però com t’ho faràs per pagar-lo?” “Ens en anirem tots a captar!” “Ves si per menar quinze quarteres necessites aquesta maquinària!”
El tractor conduït a quatre mans, amb el nen assegut a la falda del pare que prem fortament el volant, entra al camp gran i clava les relles de l’arada doble per començar la llaurada. “Amb l’euga i la mula, aquí tindríem per davant quatre jornals de feina”, pensa en Martí mentre avança tot cofoi pla i avall.
“Però l’hereu mana, i de res no han servit els advertiments: “Però com t’ho faràs per pagar-lo?” “Ens en anirem tots a captar!” “Ves si per menar quinze quarteres necessites aquesta maquinària!””
–El vull portar jo tot sol –demana en Roger–, que ja soc gran.
–Té, tu mateix –respon satisfet el pare mentre simula abandonar la conducció del tractor a mans del fill–, però vigila bé d’anar de dret i no t’acostis gaire al marge que ens podem estimbar.
Sota un sol de mig matí que a aquestes hores ja comença a batre de valent, el tractor va traginant amunt i avall regirant la terra humida i tombant-la damunt els solcs precedents, deixant al descobert larves i insectes que un parell de cueretes presumides i lleugeres s’apressen a engolir.
Rere els turons que oculten Senet de Llac, s’alça desvergonyida una grua enorme que fereix l’horitzó de migdia. Als seus peus comencen a alçar-se parets grises amb aspecte de muralla que van envaint els camps de Llobera. El primer polígon industrial comença a apoderar-se despòticament de la terra fèrtil de la plana.
–Ai, Roger! El dia que vegis aquelles parets grises gaire a prop de la Solana, t’adonaràs que tot això té els dies comptats.
–Què vols dir, pare?
–Que les fàbriques i les naus d’aquell polígon ens acabaran fent fora a nosaltres i al nostre tractor.
–Però són molt lluny encara!
–No tant, fill meu, no tant…
