La segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans dona tres significats per al substantiu llàntia.
Per una banda vol dir ‘taca, especialment d’oli o de greix’, però també es diu llàntia d’un ‘aparell que té un dipòsit on es posa un líquid combustible i una metxa immergida en el líquid llevat en un dels extrems, i serveix, encès el cap de la metxa, per a produir llum’.
I el tercer significat de llàntia que ens dona el diccionari normatiu és ‘invertebrat del grup dels braquiòpodes, de conquilla oval, llisa i transparent (Terebratula vitrea).’
El Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll a aquestes tres entrades n’hi afegeix dues més que tenen un sentit figurat: llàntia es fa servir a Ripoll i a l’Empordà per parlar d’un ‘porró’. Així que pot aparèixer en frases com: la llàntia s’apaga quan es vol dir que s’acaba el vi del porró. I per acabar, el mateix diccionari, ens diu que llàntia a la comarca de la Selva és un mot que en sentit figurat vol dir ‘orinal’.
El Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll també ens mostra expressions que giren entorn del substantiu llàntia:
* Encendre la llàntia: a Llofriu, vol dir ‘posar-se a plorar. Del qui es posa a plorar per no-res’. Exemple: ‘Mira, ja encén la llàntia de Sant Lluc’.
* Estar guardant la llàntia: a València, vol dir ‘estar enterrat’.
* Venir tan just com sa llàntia de Campos, a Palma, significa ‘venir molt just o escafit.’
* Quedar amb ses llànties de Campos, a Ciutadella, vol dir ‘romandre desposseït de tot o extremadament empobrit’.
