L’Índia és un país immens, tan gran com gairebé sis vegades la península Ibèrica. Està situat al sud-est asiàtic, i limita amb el Pakistan a l’oest, la Xina, el Nepal i Bhutan al nord i Bangladesh i Birmània a l’est. Tot i les semblances que podem trobar entre aquests països veïns, l’Índia és pràcticament un món a part.
Avui viatjarem al país del Taj Mahal, on les vaques són sagrades, els morts es tiren al mateix riu on es renta la gent i on encara és possible trobar-se cara a cara amb un tigre de Bengala. Benvinguts a l’Índia, el país de les mil cares.
L’Índia és inacabable, t’hi pots perdre durant mesos sense repetir cap estada, però hi ha alguns racons que no et pots perdre de cap de les maneres. La fotografia obligada és la del Taj Mahal, un gran mausoleu, que marca la ciutat d’Agra, al nord del país i ben bé al costat del riu Yamuna. El va fer construir l’emperador mogol Xa Jahan, en honor a la seva difunta esposa, coneguda com a Mumtaz Mahal (l’escollida del palau), que va morir durant el part del seu catorzè fill. Va ser construït entre els anys 1631 i 1654, gràcies a milers de persones que hi van posar el coll, no sabem si de bon grat. El Taj Mahal és tot un conjunt d’edificis integrats, però la part més coneguda és la gran cúpula de marbre blanc, que, com la resta dels edificis, combina estils islàmics, perses i de l’imperi Mogol. Si creieu que no és més que un altre monument, i no el voleu visitar perquè l’arquitectura no és el vostre fort, us equivoqueu de ple. El més probable és que superi totes les vostres expectatives, i de ben segur que quan el vegeu per primer cop caureu de cul en veure la immensitat i la bellesa d’aquesta meravella arquitectònica.
Un altre dels llocs de l’Índia de visita obligada és la ciutat de Varanasi, també coneguda com a Berenés. És una ciutat sagrada, situada al costat del riu Ganges. És famosa per ser el lloc on es van a veure les típiques incineracions dels difunts, ja que tota la ciutat gira entorn de la mort. Els hindús creuen que si et cremen a Varanasi i llancen les cendres al riu obtindràs la benedicció de la Mare Ganga, que és el millor que et pot passar després de la mort, i per això cada dia un centenar de persones són incinerades a la vora del riu. La creença està tan arrelada que hi ha molta gent que, quan sent que s’acosta la seva hora, es dirigeix cap a la ciutat per esperar plàcidament el seu moment, i poder ser incinerat al costat del riu més sagrat del país. El ritual és força peculiar, i la mort es tracta d’una manera molt diferent de com ho fem aquí. Per nosaltres, la mort és el final; per ells en canvi és només una part més del que implica la vida, i un altre principi del cicle de les reencarnacions. Els cadàvers s’incineren al cap de poques hores de morir. Abans de sortir de casa, els parents vesteixen el difunt amb la roba adequada, sempre de colors vistosos, grocs, vermells, daurats… El destí és la vora del riu, i és la mateixa família la que hi porta el cadàver, ajagut sobre un llitera de troncs o canyes de bambú, tot recitant en veu ben alta el mantra “Rama nama staya hai”, que significa “el nom de Déu és veritat”. Així passen pels carrers del poble fins que arriben al ghat, que és el lloc on es duen a terme les incineracions. Primer de tot els mateixos familiars renten el cadàver al riu per purificar-lo. A vegades, hi ha famílies que aprofiten els moments previs a la incineració per incorporar el cadàver i, aguantant-lo dret entre dues persones, fer-se la darrera foto de família tots junts. Després cal construir una pira amb llenya per cremar el mort. La qualitat i quantitat de la fusta dependrà del nivell econòmic de la família, tot i que existeix un fons de donacions per subministrar llenya a les famílies que no es poden permetre pagar una pira. Si la família té diners no ha de mirar prim, el difunt queda totalment cobert de llenya. Si són pobres, en canvi, el cos queda al descobert i es crema ben bé a la brasa, a la vista de tothom. La cremació dura algunes hores i hi ha gent de la casta més baixa que s’encarreguen de recollir el foc i mirar que cremi bé a canvi de molt pocs diners. Una observació destacable és l’olor que desprenen els cadàvers en cremar-se. Lluny de ser una olor molesta, recorda força la carn de xai feta a la brasa, i pot resultar una experiència força xocant. De cara a la visita, el més típic és anar en vaixell pel riu Ganges i veure les fogueres des de la distància. Però si vols viure l’experiència una mica més de prop i veure realment el que s’hi cou, el millor que pots fer és anar a peu i passejar-te pels ghats. Allà podràs veure i sobretot olorar tot el procediment. Una experiència que et quedarà tatuada al cervell per a tota la vida.
Com a curiositat, el riu on es llancen les cendres i els ossos (si n’han quedat per cremar) és el mateix on la gent es renta i es neteja cada matí. Et pots trobar nens jugant a l’aigua, al costat d’algun os de persona que no s’ha acabat de cremar del tot. La imatge és molt impactant, i sobta força veure com el terme “bona higiene” no s’acaba d’ajustar a les nostres expectatives.
Però com dèiem, l’Índia té moltes cares i a alguns racons també té una natura exuberant. L’estrella de la fauna índia és el tigre. Hi ha diferents parcs nacionals per veure’l, però si tens poc temps i vols assegurar ves a Bandhavgarh. És on hi ha més densitat de tigres, i on la probabilitat de veure’ls és més alta, tot i que potser no és el millor en altres aspectes. A Bandhavgarh s’hi accedeix per Khajuraho, ciutat famosa pels temples plens d’escultures eròtiques. Es van construir entre els anys 950 i 1050, és a dir que mentre a Europa aixecaven catedrals romàniques, a l’Índia es construïen els temples eròtics més famosos i explícits del món. Amb raó també són coneguts com “els temples del Kamasutra”.
Tornant a la fauna, els parcs nacionals de l’Índia són interessants encara que no vegis els tigres, per la quantitat de cérvols i ocells que s’hi veuen. Però la major part de gent, és clar, el que busca és el famós felí. És per això que a tots els parcs on hi ha tigres fan safaris, normalment en 4×4, pels camins de terra que travessen la selva. De tigres n’hi ha pocs, i no és fàcil trobar-los. A més, com tots els grans carnívors, el tigre es passa bona part del dia jaient, ja que només caça quan ho necessita, i no és pas cada dia. Això vol dir que, si el veus, el més probable és que estigui reposant a l’ombra, sense presentar una gran activitat. Això sí, podràs dir que has vist el tigre, i amb una mica de sort fer alguna foto bona. La veritat, tot s’ha de dir, és que veure un tigre en llibertat, encara que estigui quiet, és una sensació que no s’oblida mai més.
