En les últimes setmanes, un seguit de notícies aïllades han permès constatar la volada que està prenent el sector tecnològic a Barcelona. El laboratori quàntic de Microsoft, la seu del negoci de comerç electrònic de Lidl, el centre d’innovació d’Asics, el centre de detecció de notícies falses de Facebook, l’activitat de tecnologies de la informació de Nestlé que fins ara era a Suïssa, el nus informàtic de l’asseguradora Allianz, el centre d’innovació digital de Siemens. En ben poques setmanes, Barcelona ha aparegut associat a aquest seguit de nous equipaments de base tecnològica. Titulars aïllats però que tenen com a element de cohesió un conjunt de condicions favorables. El que en termes ambientals es coneix com a ecosistema. És un ecosistema que afavoreix la creació de noves empreses per configurar un teixit que, posteriorment, ha atret multinacionals com les esmentades.
La creació d’aquest ecosistema ha estat lenta i es pot considerar que arrenca amb una operació urbanística, el Barcelona 22@, d’opinions certament contrastades però que ja marcava un horitzó de transformació econòmica que el pas dels anys ha anat acreditant com a encertada. Però només amb la pura transformació urbanística que generava milers de metres quadrats d’oficines allà on s’acumulaven fàbriques abandonades, no s’hauria pogut generar un sistema que s’ha convertit en el cinquè nus tecnològic europeu en creació de noves empreses tecnològiques –les conegudes com a start up, només per darrere de Londres, Berlín, Amsterdam i París (per cert, no hauria de passar desapercebut que en tots els casos són capitals dels respectius països, i en aquest sentit Barcelona competeix amb una mà lligada). En aquesta posició tan avançada hi juguen altres aspectes. El primer és el de la competència del sistema universitari. Amb mancances, amb recursos limitats, però la consideració de la formació a Catalunya en enginyeries és notable.
Hi contribueix també que hi ha un seguit d’equipaments que situen Barcelona, com a marca, i Catalunya, com a país, en posició de visibilitat remarcable. El sincrotró Alba, el supercomputador Mare Nostrum són exemples d’equipaments que mostren la capacitat de posar en connexió el coneixement, per una banda, i les aplicacions empresarials, per l’altra. La transferència de tecnologia encara és millorable, però el diagnòstic està fet i hi ha confluència d’interessos entre el sector públic i el privat per corregir-ho. La celebració anual del World Mobile Congress a Barcelona, mimada ara també per l’Ajuntament, té un paper rellevant. No només per situar Barcelona a les agendes de les empreses del sector un cop l’any, sinó perquè al seu voltant es creen equipaments i fires sectorials relacionades que mantenen l’atenció sobre la ciutat més enllà de la cita anual del mes de febrer.
Encara hi ha altres factors que afavoreixen l’atractiu de Barcelona. Durant anys, s’ha estat parlant de la necessitat de connexions aèries intercontinentals. No era per estètica i, si bé el turisme ha estat un motor d’interès per als operadors aeris, hi ha el fet cert que es comencen a generar algunes connexions interessants, fins i tot amb vols fins a San Francisco, el referent internacional del sector. Encara no en són gaires i els operadors són low cost, però a poc a poc es va fent camí.
Les grans multinacionals arriben perquè prèviament hi ha hagut una tasca remarcable de la ciutat i del país per crear, a més, un teixit empresarial amb capacitat de generar talent. Les xifres apunten a l’existència de 30.000 professionals, 1.200 noves empreses i 210 milions d’euros d’inversió atreta durant el 2017 que han situat, com dèiem, Barcelona en el cinquè lloc europeu del sector, i com la tercera ciutat del continent més atractiva per emprendre, només per darrere de Londres i Berlín. El teixit de petites empreses ha atret l’interès de les grans multinacionals i un cert efecte crida. Les multinacionals s’atreuen les unes a les altres. Aquest pot ser el motiu que s’estiguin fent tants anuncis en tan pocs dies d’inversions tecnològiques de grans empreses a Barcelona i el seu entorn.
Els costos laborals són molt inferiors als de les ciutats amb què Barcelona competeix
Amb independència d’aquest ecosistema, no s’ha de deixar de banda l’atractiu que té Barcelona per als mateixos treballadors de les multinacionals. Les persones interessades a treballar en aquest sector no tenen com a únic atractiu la qualitat de vida en les ciutats. Valoren primer aquest ecosistema tecnològic, però en igualtat de condicions, Barcelona ofereix el plus de l’atractiu com a ciutat.
Però a tots els atractius anteriors se n’hi han d’afegir d’altres que són menys afavoridors. Barcelona també és un imant per a les empreses tecnològiques perquè els costos laborals són molt inferiors als de les ciutats amb què competeix. De nou, els salaris baixos actuen com un atractiu, de la mateixa manera que en l’època en què les grans indústries instal·laven fàbriques a Catalunya que van anar desapareixent en el moment en què altres països generaven ecosistemes favorables amb personal disposat a treballar més barat.
És cert que els treballadors d’aquest sector tenen sous superiors, però estan mal pagats si es compara amb els seus col·legues europeus. El 2014, l’últim amb dades d’Eurostat, a Espanya els professionals de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació cobraven 35.000 euros anuals a Espanya, quan a Suïssa en cobraven 91.000, a Dinamarca 74.000 o a Alemanya 56.000. La mitjana europea era de 47.000 euros. Barcelona té capacitat per generar talent propi en el sector i per atraure’n d’estranger, perquè el cost de la vida també és inferior al d’aquestes ciutats, però al ritme que evolucionen els preus dels habitatges, aviat deixarà de ser competitiva en aquest camp. El talent del personal és bàsic en aquest sector i competir a base de salaris baixos pot ser atractiu a curt termini, però letal si es vol retenir aquest sector de futur per molts anys.
