El debat sobre els pressupostos generals de l’Estat és en el moment àlgid i no és estrany que s’estigui intensificant l’atenció en el context actual, que demana molta inversió estatal per atendre una pandèmia amb uns recursos que, ja habitualment, són limitats. L’Estat haurà de gastar forçosament més, fins i tot per sobre de les seves possibilitats, com es deia que vivia la població en els anys previs a l’esclat de la crisi del totxo ja fa més d’una dècada.
El que es podria anomenar pressupost de la Covid arriba amb controvèrsies pròpies de temps pretèrits. El punt de partida és obvi: si s’ha de gastar més, s’ha de procurar ingressar més. Amb la relaxació de les mesures europees d’austeritat potser no caldrà ingressar tant com el que es gastarà de més, però tampoc són moments de tirar la casa per la finestra. I per ingressar més, la via més directa són els impostos. Una mesura impopular i, no sempre de manera justa, estigmatitzada.
Malgrat que la teoria que el liberalisme ha acceptat sovint de manera acrítica assenyala que una relaxació en la pressió fiscal és una contribució a ingressar més (els interessats poden acudir a les explicacions de la corba de Laffer), el moment actual, amb una pandèmia de greus efectes sanitaris i també econòmics, és poc propici per a lectures teòriques. Així es dona a entendre en la lletra gran dels pressupostos que ara mateix estan passant pel tràmit parlamentari. En l’apartat de despeses, creixen les sanitàries –tan desateses en els anys precedents com s’ha posat de manifest en aquests mesos d’emergència– i també les educatives. Els fons perquè aquests augments de despesa siguin assumibles prové de tímides propostes d’augment de la pressió fiscal sobre cotitzants amb ingressos elevats (perquè els ingressos per sobre de 300.000 euros són elevats encara que hi hagi veus que vulguin donar a entendre el contrari) i algun maquillatge a l’impost de societats. Hi ha altres fonts d’ingressos menys rellevants com l’augment d’impostos a les begudes ensucrades.
El govern espanyol no té majoria al Parlament i això l’obliga a negociar amb altres partits per tirar endavant el pressupost. I a l’hora de negociar, una de les partides sacrificades ha estat un impost. Era el que es pretenia imposar al gasoil, un combustible impopular perquè hi ha consens sobre el seu efecte ambiental. Era un impost doblement pedagògic en el sentit que incrementar-ne la fiscalitat era un indicador sobre la necessitat d’obtenir més ingressos i que, a més, feia visible que un efecte ambiental negatiu té el càstig d’un impost més elevat. Una vegada més s’ha imposat el relat clàssic que estigmatitza els impostos i una formació política, en aquest cas el Partit Nacionalista Basc, planteja la supressió d’aquesta mesura com una victòria. Argumenten que en els temps actuals, amb una porció elevada de població amb dificultats econòmiques, no és pertinent carregar la ciutadania amb més impostos. Si bé el plantejament és cert, també és incomplet. En els temps actuals també hi ha moltes necessitats ciutadanes. En primer lloc, de salut, però també econòmiques com demostren les constants peticions d’ajudes de sectors que han quedat afectats per les mesures dels governs per evitar contagis i la gran quantitat de treballadors que, si no han perdut la feina definitivament, estan afectats per regulacions temporals d’ocupació.
Atendre les demandes actuals i les que vindran requereix d’ingressos i, en aquest camp com en tants d’altres, l’Estat espanyol té clars desavantatges respecte dels seus socis nord enllà. La recaptació fiscal espanyola està estancada sis punts per sota de la mitjana europea. Es recapta un 35% en relació amb el PIB quan a la Unió Europea es recapta un 41%.
Això passa perquè, si bé sobre el paper Espanya és un dels estats europeus amb valors nominals més alts en IRPF –no tant en IVA–, i d’aquests tipus elevats els catalans són dels que més en saben, perquè els trams autonòmics també són els més alts, hi ha un seguit de mecanismes del que se’n diu elusió fiscal (no confondre amb evasió, que aquesta sí que és delicte) que redueixen la factura final. Més enllà de condicionants econòmics com l’elevada taxa d’atur o una riquesa per càpita inferior als socis europeus (que també influeixen en la menor recaptació) hi ha aspectes com l’IVA reduït que s’aplica en alguns articles, les deduccions o les bonificacions que distorsionen la capacitat de recaptació. I, com a aspecte molt important, l’elevada presència d’economia submergida que contrasta amb l’escassa capacitat inspectora. Uns dies enrere, el sindicat d’inspectors d’hisenda quantificava en un 76% la reducció del rastreig de possibles grans fraus a l’Estat espanyol en l’última dècada. Un informe recollit al diari Ara estimava en 38.000 milions d’euros la quantitat que es deixa d’ingressar per l’evasió d’impostos i quotes defraudades a la Seguretat Social.
Els motius d’aquestes quantitats són, de ben segur, diversos. Però apuntar constantment a la necessitat de reduir una pressió fiscal que les dades no acrediten que sigui precisament de les més altes d’Occident ajuda poc a avenir-se de bon grat a les cites amb Hisenda. Els temps actuals haurien de ser una invitació perquè l’Estat sigui comprensiu amb els ciutadans, però també perquè aquests mateixos ciutadans i els responsables de petites i grans corporacions entenguessin que la comprensió i la complicitat ha de ser mútua. Per benefici general.
