Acabem de conèixer que el Premi Nobel de literatura d’enguany s’ha atorgat a l’escriptor noruec Jon Fosse. MItjançant aquest article, intentaré dibuixar una mica el seu perfil. Ho faig amb l’ànim d’engrescar tothom a llegir-lo. Ningú no en quedarà decebut. Ans al contrari. Val molt i molt la la pena.
Té 64 anys i escriu de fa gairebé 30 anys. Potser allò que algú qualificaria com una vocació un pèl tardana. Té obres d’assaig, contes, poesia, novel·les, literatura infantil i, sobretot, se’l situa al món dels guions teatrals. Tot i que pugui semblar un desconegut, les seves obres s’han traduït a més 40 idiomes. Al seu propi país, el valoren tant que el rei d’allí li va concedir la Grotten (una residència honorària, propietat de l’Estat i ubicada dins les instal·lacions del Palau Real). Vull pensar que, en aqueix entorn, la pluma deu anar sola quan es posa a compondre i/o escriure.
Més d’un lector es preguntarà sobre el rerefons del títol que he triat per aquest escrit. Tan senzill com pel fet que en Fosse manté que la seva ambició persegueix que el nucli d’allò que escriu sigui transparent com l’aigua. També, que reflecteixi els entorns local i universals a l’ensems. Això sí, sempre vol defugir tota mena de protagonisme i afegeix: “Prefereixo ignorar allò que escric. Tan sols cerco ésser molt precís quan ho faig.” La discreció, doncs, esdevé un dels seus trets més remarcats.
Se’l considera el Beckett del segle XXI. La profunditat emocional de la seva obra palesa una narrativa senzilla, tendre i molt curosa. Pren el relleu de l’escriptora francesa Annie Ernaux…, en un premi literari immensament important arreu del món i dotat amb 920.000 euros. Poca broma!
Al llarg dels darrers 10 anys, certament aquest guardó ha escenificat alguna que altra sorpresa. Per exemple, l’any 2016 es va concedir al sorprenent Bob Dylan “en haver creat una expressió poètica dins la gran tradició de la cançó nordamericana”. La resta del llistat, a banda de la ja referida Annie Ernaux, seria el següent: Alice Munro (2013), Patrick Modiano (2014), Svetlana Alexiévich (2015), Kazuo Ishiguro (2017), Olga Tokarczuk (2018), Peter Handke (2019), Louise Glück (2020) i Abdulrazak Gurnah (2021).
A l’Estat espanyol, podem vantar-nos de citar quatre escriptors afamats que van assolir aquest cim: José Echegaray (1904), Jacinto Benavente (1922), Juan Ramón Jiménez (1956) i Camilo-José Cela (1989). Off the record, i amb un cert calçador, podríem afegir-hi el peruà Mario Vargas Llosa, que també compta amb la nacionalitat espanyola. En detriment seu, posant-hi més pa que no pas formatge, diria que potser s’ha fet més famós, a casa nostra, ocupant pàgines de l’anomenada premsa del cor que per altres temes.
Abans de cloure l’article, em permeto recordar que la idea dels Nobel té el seu origen en la figura de n’Alfred Nobel, descubridor de la dinamita. Abans de morir va deixar escrit que el capital dels seus estalvis s’apliqués a crear una fundació que premiés aquelles persones que s’havien distingit per fer una contribució significativa i de pes específic important envers la humanitat. Fou l’any 1901, aproximadament cinc anys després de morir, que la idea esdevingué una realitat. Les modalitats del guardó abasten cinc camps: Física, Química, Medicina, Literatura i Pau.
