Mentre els portaveus econòmics de la dreta i els seus acompanyants habituals encara responsabilitzen el salari mínim interprofessional com un dels orígens del refredament laboral de l’Estat espanyol, emergeixen dades més sòlides davant de les quals miren cap a una altra banda. La setmana passada, un estudi d’Oxfam Intermón posava de nou en relleu que existeix una clara tendència a l’eixamplament de l’esquerda que separa els salaris que cobren els alts executius dels que reben, de mitjana, els seus assalariats.
L’informe en qüestió assenyala que els executius de les empreses de l’Ibex-35 cobren 123 vegades més que els treballadors d’aquestes companyies (en termes de salari mitjà). Es fa difícil parlar d’igualtat si es veuen aquestes diferències. És ben cert que les companyies de l’Ibex venen a ser l’aristocràcia del teixit empresarial i el que hi passa no ha de ser extrapolable a totes les empreses, però també és cert que marquen una tendència que, posteriorment, es reflecteix en altres estudis.
L’Ibex és l’aristocràcia empresarial, però també hauria de marcar el model a seguir. Per la transparència que se li hauria de suposar a les companyies que cotitzen a borsa haurien de tenir un punt més de rubor amb les xifres. El cas és que sí que actuen, ni que sigui indirectament, de model. Les dades de comptabilitat nacional del Banc d’Espanya remarquen com en els deu anys transcorreguts des del començament de la crisi, els beneficis empresarials –en aquest cas de totes les empreses, i no només les de l’Ibex-35– han crescut un 11%, mentre que els salaris ho han fet en menys d’una dècima (un 0,08%).
Es pot comprovar, per tant, que tot plegat es produeix en un context de creixement dels beneficis empresarials. L’informe de l’ONG indica que entre 2015 i 2018 els beneficis operatius de les empreses de l’Ibex –això que la moda econòmica qualifica com a ebitda– de les empreses han crescut un 65%, mentre que els salaris dels treballadors s’ha reduït un 0,5% en el mateix període. Els principals beneficiaris d’aquest increment dels guanys han acabat sent els accionistes, perquè ells han rebut tres de cada quatre euros dels beneficis obtinguts en aquests anys.
L’informe d’Oxfam Intermón es titula “Quien parte y reparte” (una part d’una dita castellana que acaba amb “se queda la mejor parte”). Efectivament, en aquest cas, qui fa les parts en treu profit. Abraçats a la màxima de la moderació salarial acumulen més beneficis que, posteriorment, queden repartits en una remuneració més alta per als directius i, sobretot, en premis als accionistes.
El resultat d’aquest informe coincideix amb la publicació d’un altre informe, en aquest cas de Credit Suisse, que apunta que el nombre de milionaris a l’Estat espanyol ha crescut. Ja hi ha gairebé un milió de persones que tenen un patrimoni de més d’un milió d’euros. Mentrestant, l’Estat espanyol està situat en la segona posició de la Unió Europea en percentatge de pobresa severa (un 6,9%), segons l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal. Més milionaris, i més pobresa severa. Clarament, l’esquerda que separa rics i pobres s’està eixamplant.
Aquest eixamplament el corrobora encara un altre informe de Comissions Obreres, aquest amb dades de 2017. El 10% més ric de la societat espanyola acumula un 24% de la riquesa, mentre que el 10% més pobre només n’acumula un 1,9%. Els ingressos dels més rics multiplicaven en 5,6 vegades els dels més pobres el 2008. El 2017, aquesta diferència ja s’havia incrementat i havia passat a ser de 6,6 vegades.
Contribueix més aviat poc a equilibrar aquests índexs, que situen l’Estat a la cua d’Europa, que persisteixin pràctiques com les de les grans empreses de l’Ibex. És fàcil concloure que aquestes empreses estan reconeixent poc l’aportació que fan els seus treballadors en la millora dels resultats. Però, a més, incorren en pràctiques que tampoc permeten redistribuir aquests beneficis en forma d’impostos, si s’atén la gran quantitat d’entramat de societats en paradisos fiscals. Les 35 empreses de l’Ibex tenen en aquests paradisos 805 societats, els beneficis de les quals no paguen impostos en el territori de l’Estat.
De l’informe d’Oxfam Intermón s’extreu que els comportaments de l’aristocràcia empresarial espanyola no són precisament aristocràtics, però alguns actors polítics prefereixen centrar-se en l’impacte d’apujar el salari mínim interprofessional. Es queden mirant el dit que els assenyala la lluna.
