Un concert a la Sala Apolo de Barcelona va tancar, el passat dia 22 de desembre, la gira del tercer disc de The Sey Sisters. Però aquest era un concert especial perquè significava un punt i a part en la carrera musical del trio, que ha anunciat una pausa indefinida. Edna, Kathy i Yolanda Sey, de Balenyà, es dedicaran ara a les seves respectives trajectòries en el mon de la música i del teatre, tot i que no descarten tornar més endavant juntes, i sempre amb la companyia del pianista i saxofonista Albert Bartolomé. Durant aquest temps han publicat tres discos, començant per Let Freedom Ring (2015), seguint per Rise (2018) i acabant amb We Got Your Back (Satélite K, 2021). Parlem amb Edna Sey, la germana gran.
Com va anar aquest últim concert tan especial?
El concert de l’Apolo va ser magnífic. El que volíem fer era una festa des de l’escenari, però que arribés a tothom, és a dir, a totes les persones que van venir a fer el tancament de la gira, a tota la gent que va venir acompanyar-nos i que ho porta fent durant aquests anys. Vam omplir la sala, per tant, ho vam aconseguir. Era magnífic perquè la gent estava superconnectada, sobretot veure cada reacció i sorpresa, es notava que no s’avorrien de nosaltres.
És un adéu o un fins aviat de The Sey Sisters?
És un fins aviat, és a dir que és un punt i a part, no final. La nostra trajectòria ha sigut sempre constant. Fa quinze anys que estem a l’escenari i tenim la sort d’haver pogut funcionar totes les temporades sense parar. Hem tingut la sort de poder treballar molt fins i tot sense representatns, i per això ho agraïm molt. Des del principi hi ha hagut molta gent que ha aclamat la nostra presència i que ens ha volgut als escenaris sense cap més tipus de mitjancers.
De fet, vàreu estar uns quants anys actuant, fent molts concerts, sense haver gravat ni tan sols el primer disc…
Sí. El nostre grup va funcionar des del principi sense aquesta empenta que a vegades cal tenir per poder tirar un projecte endavant. A més, The Sey Sisters ha passat per diferents etapes musicals. Per exemple, vam passar de fer gospel a soul, i de versions a començar a crear temes propis. Vull dir que és un grup que hem anat madurant. Hi ha hagut tantes coses i tantes col·laboracions que estem molt contentes de la nostra trajectòria. Fins i tot vam poder participar en un musical pel que ens van premiar, La tienda de los horrores de l’Àngel Llàcer. També això ha estat una sort, que les tres components hem sigut actrius parcialment, ja que formava part de la nostra feina. Ara les meves germanes estan en diferents camins en el mon del teatre professional. Totes teníem agendes molt variades i ha sigut molt difícil i interessant poder quadrar l’activitat teatral amb gires i concerts.
Havíeu començat a treballar en algun nou disc abans de decidir aturar-vos?
De fet, ja estàvem amb el procés de fer el següent disc, el quart, i començar una nova aventura. Però tenim previst un altre canvi musical d’estil, donar-li una volta més, ja que teníem la necessitat de fer més recerca i indagar quins camins podíem obrir i cap a on volíem anar. Aquesta és una mica la roda que teníem: hem acabat un nou disc, tanquem gira i passem el següent projecte. Ara volíem fer un salt musical, i ja semblava que anàvem tard. Ens havien donat un timing per a la nostra idea, però implicava més temps perquè pogués créixer. Sentíem que ja anàvem tard. Estem en un món capitalista que constantment s’ha de produir i només pensar en això i ens va semblar que potser el que necessitàvem és més temps perquè el nou projecte pugui créixer. No ens hem d’oblidar de que els músics som com els artesans, som persones que creem i necessitem temps perquè tot vagi bé.
Parlaves de l’evolució musical, però també hi ha hagut una evolució cap a un missatge més reivindicatiu en The Sey Sisters al llarg dels anys?
Nosaltres hem crescut en els escenaris, vam començar que les meves germanes encara eren menors d’edat. Som persones que hem evolucionat i el públic ho ha pogut veure. Ens trobem en un punt en el qual estem vivint moltes coses i ens hem adonat de la densitat del poder i del privilegi que tenim. Sabem que hi ha poques persones afrodescendents en festivals i escenaris. En canvi, nosaltres tenim aquest altaveu que és la música i a través d’ella podem visualitzar la reivindicació antiracista i feminista. El públic ens va fer adonar que l’escenari ens dona una veu que no teníem i un poder que hem de saber utilitzar.
Heu afegit públic nou durant aquesta trajectòria i amb aquests missatges?
Sí. No només ha crescut sinó que el públic també ha evolucionat. Hem percebut que tenim un públic molt variat des de famílies, infants, gent gran, persones afrodescendents, companyes feministes… La varietat de públic és meravellosa i sempre n’hem anat sumant. Ens agrada arribar a tota mena de persones.
Parlava abans de la dificultat de quadrar agendes. Les seves germanes Kathy i Yolanda també s’estan obrint camí, no només a la música sinó també cap al teatre musical.
De fet, el teatre és el context. Elles han crescut en un escenari amb la part musical, però ara com a grup i sobretot com a família cadascuna té el seu espai per fer el que sent i vol. El temps ho dirà, però totes tenim la llibertat de poder expandir el nostre talent. La Kathy està ara en la versió de Terra baixa que ha dirigit Carme Portaceli al TNC, i ve de triomfar amb el monòleg Tituba. Bruixa, negra i ramera, un text molt reivindicatiu que va posar en el mapa del teatre català aquesta nova sala de Barcelona que és Periferia Cimarronas. I la Yolanda està amb la Yerma de García Lorca que ha posat en escena Juan Carlos Martel i que després del Teatre Lliure se n’ha anat a Madrid.
El monòleg de Tituba tornarà?
Sí, encara no hi ha data concreta. Sobretot tornarà per reclamació popular. Va ser una obra que va crear molta expectació, i per això retornarà, però no saben quan.
I en el seu cas? A partir d’ara quina serà l‘agenda d’Edna Sey?
Estic component diverses coses i he tingut la sort de que treballo molt bé amb les meves germanes. Sempre que hem fet projectes hi han sigut elles. Els nous projectes seran tant dins de l’escenari com a fora. Agafaré el micròfon però d’una altra manera. A més les noves iniciatives impliquen que faci treball de camp i estudi.
