En el sector elèctric circula una dita irònica que ve a dir que “si mai t’han explicat el funcionament del mercat a l’Estat i ho has entès és que t’ho han explicat malament”. Amb aquest precedent, pretendre explicar en termes comprensibles els motius que estan portant aquests dies al dejà vu de l’escalada dels preus de la llum no deixa de ser un repte. Hi ha un fet cert: tristament es torna a produir la circumstància que l’electricitat dispara el preu precisament en moments de punta de demanda com és l’onada de fred d’aquets primers dies de 2021.
Per posar en context, i a tall de resum, el cost de l’energia elèctrica es va disparar a finals de la setmana passada i ha continuat alt en l’arrencada d’aquesta. Ha tocat preus que no s’havien produït des de feia deu anys i han superat fins i tot episodis que van motivar investigacions de la comissió de la competència i retocs en el sistema –per cert, per fer-lo encara més complex–. En el que es porta de mes de gener, el preu està en una mitjana de més del 30% per sobre del mateix període de fa un any –i això vol dir d’abans que la paralització motivada per la pandèmia empenyés els preus a la baixa durant bona part de l’any passat–, segons dades de l’organització de consumidors Facua.
De fet, aquest no és exactament l’increment que es veurà en la factura de la llum que rebran els clients, perquè el preu de l’electricitat no parteix només del que realment es consumeix. De fet, el consum només representa poc més d’un terç del total de la factura. La resta són impostos i uns costos fixos o regulats, com poden ser la potència contractada, el lloguer dels equips, l’accés de les elèctriques a la xarxa o determinats finançaments per dèficits de tarifa acumulats o subvencions al carbó nacional o a la generació amb energies renovables, per posar alguns exemples.
Si ja és prou complicat saber la composició dels costos fixos, encara ho és més saber com s’estableixen els costos variables, que són els que actualment s’estan incrementant. Per explicar-ho d’una manera sintètica es podria dir que, en funció de l’experiència acumulada, es pot calcular amb força precisió quina serà la demanda que hi haurà cada dia a una determinada hora. Les companyies subministradores es dirigeixen a les generadores d’electricitat que, en funció de les previsions, assenyalen quina font energètica estarà més en disposició d’aportar electricitat en cada moment. No és el mateix el cost de produir energia amb el vent o el sol –les renovables–, que amb una central nuclear, o una central de cicle combinat, o una de carbó. Les renovables i les nuclears solen ser les més barates, però si no fa vent o no fa sol, cal que entrin les altres fonts de generació, amb costos de producció més cars. Cada vegada que cal acudir a aquestes fonts més cares, el preu puja i, a més, s’aplica aquest preu més car per a tota l’energia generada en aquell moment Això val per les factures de la llum del preu voluntari per al petit consumidor, la més habitual. Hi ha encara més possibilitats en funció del contracte que s’hagi fet amb la companyia subministradora.
Aproximadament, l’explicació del que està passant aquests dies és aquesta. Hi ha menys producció d’energia solar, perquè hi ha menys hores de llum. L’eòlica ha baixat perquè hi ha dificultats que funcioni tant si hi ha poc vent com si n’hi ha massa. Si les centrals nuclears no tenen capacitat per substituir aquesta energia que no s’ha generat amb fons renovables, entren a l’escenari les fonts més cares. Els cicles combinats funcionen amb gas natural, que està en un període de forta demanda perquè hi ha una onada de fred i algunes dificultats de subministrament des d’Algèria, que és el país del qual prové el gruix de gas natural que es consumeix a l’Estat. Quan entra el carbó, que ja d’entrada és la font més cara, es produeix un sobrecost, perquè l’emissió de CO2 està penalitzada. Una tempesta perfecta. Més perfecta que la tempesta Filomena, causant indirecta de la situació perquè ha portat associada una forta davallada en les temperatures.
Aquest vindria a ser el context d’aquests dies, però com que el cost de la llum és una qüestió recurrent per a un país que acostuma a figurar en primeres posicions en el rànquing europeu de preus, convindria passar una capa de vernís teòric sobre aquesta plasmació pràctica d’un sistema que es caracteritza per qualsevol cosa menys per la transparència. El preu de la llum està més sovint d’actualitat per les pujades que per les baixades i la constatació consegüent és que el consumidor és el principal perjudicat. Ho és perquè paga una energia cara, i ho fa a partir d’uns paràmetres poc comprensibles i, per tant, sense gaires oportunitats per plantar-hi cara. Tot plegat en un sistema que, si bé sobre el paper dona opcions de llibertat d’elecció, en la pràctica configura un mercat en el qual cinc operadors en controlen més del 80% en un règim que els manuals d’economia qualificarien d’oligopoli.
La repercussió del gran creixement del cost en brut de l’energia serà, com diu la ministra del ram (el ram es diu, coses del màrqueting, Transició Ecològica) d’uns quants euros. Uns quants euros pot voler dir que, si es manté el cost com en les xifres rècord de divendres passat, pagar una factura de més de 83 euros, 15 més que fa un any –no és pas poca pujada–. Però el que posa de manifest la situació actual, com les anteriors en les quals s’han obert investigacions de cara a la galeria sense resultats gaire tangibles, és la necessitat de plantejar algunes regles del joc que, com a mínim, aportin més transparència. Els costos fixos també es diuen costos regulats, i això significa que el govern intervé –regula– en un sentit que empeny la factura a l’alça. Si fins ara ha intervingut per apujar preus, no hauria de ser cap escàndol que pugui intervenir per rebaixar-los.
