L’estiu de 1987 va ser l’últim en què no vaig haver de treballar. L’adolescència em va permetre, en canvi, concentrar-me a aprovar les no poques assignatures que m’havien quedat penjades pel setembre. Estudiar al juliol i l’agost ja s’havia convertit en costum durant els últims anys, però aquest càstig atribuïble a la distensió que imprimia a la resta dels trimestres del curs no impedia que pogués dedicar temps a altres entreteniments. No em refereixo només a Traci Lords i Ginger Lynn, sinó a la lectura de revistes que acabarien conformant el meu caràcter posterior. A mitjan juliol vaig passar per enèsima vegada per davant de l’aparador de la Impremta Maideu de Ripoll, on tenien exposada la portada d’un artefacte periodístico-musical anomenat Ruta 66. Entre els articles que hi prometien, n’hi havia un que em va cridar l’atenció, segurament el que menys ho faria avui dia: Stephen King.
Gràcies a la lectura adolescent dels llibres d’aquest autor de best-sellers de qüestionables aptituds literàries, aquella revista va acabar a casa. Les seves pàgines estaven prenyades de dossiers, reportatges i crítiques de discos que desconeixia totalment: The Lyres, Camper Van Beethoven, Peter & the Test Tube Babies o The Replacements. El que més em va cridar l’atenció va ser la seva portada lletgista, amb un dibuix de Godzilla destruint una gran ciutat monopolitzant-la i un interior amb uns continguts que s’acumulaven i comprimien de tal manera que feien pensar en qualsevol cosa excepte en superficialitat. La possibilitat de descobrir aquelles noves sonoritats en una època en què per a un jove de Ripoll era bastant complicat accedir-hi, no era una barrera sinó un estímul per superar la banalitat de la música de les FM i televisions de l’època.
A banda de la informació estrictament musical també hi havia altres escrits dedicats a literatura o cinema, anant molt més enllà dels “Tiempos de rock & roll” que prometien al costat de l’emblemàtic logo de la revista. Al cap dels anys no m’he convertit en rocker ni en res similar. Continuo sent, reitero, un adolescent desubicat i rarot, i puc afirmar que part de la meva forma de ser s’ha destil·lat en la lectura dels centenars d’exemplars de Ruta 66 que acumulo religiosament un mes sí i un altre també. Hey ho, let’s go.
