Què hi perceps a la foto? Pedres o regals? Obstacles o oportunitats?
Segurament el que corre per les muntanyes en dirà obstacles que alenteixen el ritme de cursa. I si és un pastor que travessa amb el seu ramat pels Pirineus, en diu regals, d’aquestes pedres, perquè pot fer-ne una petita cabanya per resguardar-se del fred i les tempestes de tarda. També és ben cert que no hi ha ningú, si no és que camina sense tocar de peus a terra, que no s’hagi entrebancat alguna vegada amb una pedra mentre caminava pel camí. I crec que en el camí de la vida, i més del que voldríem, ens hem entrebancat amb persones, situacions o coses que ens han marcat les següents passes. I quantes vegades t’entrebanques, caus, t’aixeques i tornes a caure, et tornes a aixecar i mires al teu voltant i està ple d’obstacles, com si fossis en un carrer sense sortida. No hi veus solució per seguir endavant, només hi veus pedres grans i petites, punxegudes i ben esmolades que t’esgoten, et fan mal. La dificultat a moure’t fa pesat el camí, apaga la voluntat de seguir endavant. Minven la capacitat de reacció, les percepcions són nefastes, els desitjos lluny d’on ets, la no-connexió de l’individu a la terra com també de l’ésser amb l’essència.
El lliure albir, una de les característiques principals de la nostra manera de ser i fer, ens porta a trobar-nos a un espai determinat, ja sigui físic com mental, que hem escollit per pròpia voluntat. A través dels pensaments i les percepcions en derivarà la tria. Si estic en un lloc on tinc tantes pedres, tantes dificultats, tants inconvenients, tants obstacles que dificulten seguir, potser no estic anant pel camí? Potser estic caminant camp a través?
Reconeix i accepta on et trobes. Evita els fútils intents d’escapar-te’n per tranquil·litzar la ment, deixa els pensaments enginyosos a un costat per observar l’entorn amb innocència, sense judicis, només amb la sinceritat més gran, per reconèixer tot el que t’envolta, tot el que t’obstaculitza el pas, per adonar-te que el coneixement no necessita enginy sinó que només és. Sigues present. Observar el que et frena per començar a deixar-ho anar, indueixes una percepció sana que deriva a una elecció sana, que et retorna al camí. I ara els obstacles ja no són problemes sinó fites, guies, mestres, esdeveniments per aprendre i compartir. Siguis on siguis sempre serà el camí que et toca seguir.
“Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols, ficar-me al mig del fang com ho han fet molts, compartir el poc aliment que porto el meu sarró…”, diu la cançó Fent camí, dels Esquirols. Com fan els cargols, que es mouen quan s’han de moure, paren on hi ha menjar, es protegeixen de les inclemències amb allò que porten, no s’oposen a ser menjats, perquè saben de l’equilibri natural. I potser ens adonarem que tot és més simple del que ens pensem.
