El que defineix les Guilleries és el seu caràcter difús, agrest i laberíntic. Una mena de Far West nostrat, malgrat que estigui ubicat a poc menys de noranta quilòmetres de Barcelona. Les boscúries inacabables i la feble demografia li donen aquest aspecte ignot, de terra quasi buida i desconeguda. Ni tan sols té uns límits definits, com assegura Xavier Junquera a El present d’un passat. Les Guilleries (2007). Per aquest autor, les dificultats per a posar-hi fronteres deriven del seu caràcter muntanyós i abrupte, però també del fet de ser un territori situat entre dos bisbats (Vic i Girona) i entre dues comarques (Osona i La Selva). Aquest “ser terra de ningú” ha convertit les Guilleries, com passa a d’altres llocs dels Països Catalans, com ara la zona de les Corberes, que separa la Catalunya Nord d’Occitània, en un lloc amb fama d’impenetrable. De fet, Jacint Verdaguer trobava que a les Guilleries tot era “aspre com un desert”. Tanmateix, la Gran Enciclopèdia Catalana, aquesta obra monumental d’esperit noucentista a la que acudim tots els qui som de l’època anterior a la Wikipedia, en fa una definició amb pretensions explicatives, que aclareix algunes de les incògnites: massís muntanyós situat a l’extrem nord-est de la serralada pre-litoral catalana, travessat pel Ter, repartit entre les comarques d’Osona i La Selva. I completa l’explicació amb algunes dades més: és molt característic l’engorjat del Ter, el clima és plujós, hi abunden els alzinars, les rouredes, les fagedes i les perxades de castanyers. Finalment, assegura que la població és escassa i dispersa. Contràriament, el geògraf osonenc, Jaume Font i Garolera, en fa una definició més planera: les Guilleries comencen quan els camps de la Plana de Vic cedeixen el pas a un bosc compacte. I és que, per a Font i Garolera el que singularitza aquest territori són els extensos boscos, dels més grans de Catalunya, la gran pluviometria, que donen al paisatge un aspecte centreeuropeu tot i estar a pocs quilòmetres de la costa mediterrània, i l’escassa demografia. Seguint aquesta explicació, l’autor defensa que la combinació de despoblament i aïllament, parcialment resolt per l’entrada en funcionament de l’Eix Transversal el 1997, ha fet d’aquest espai geogràfic una autèntica fàbrica de mites, alguns d’ells vinculats al riu Ter i a la grandiositat dels paisatges que modela durant el seu trajecte per les Guilleries.
Una terra sense gent, una terra de refugi
Així doncs, condicionat per una geografia abrupta i per una manca endèmica de vies de comunicació, el territori de Les Guilleries es caracteritza, sobretot, per ser un indret “poc habitat”. Actualment, els tres pobles osonencs que hi són enclavats, Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves i Vilanova de Sau, no sumen més de 600 habitants, tot i que disposen de termes municipals molt extensos. Josep Tarrés i Turon sosté que el fràgil poblament de Les Guilleries té unes arrels molt fondes, ja que la repoblació d’aquesta zona va començar quan ja s’havia establert el Comtat de Vic, condicionant-ne el desenvolupament posterior. L’expansió demogràfica medieval va aturar-se el segle XV i des de l’aleshores es convertí en el que Tarrés i Turon anomena “terra de refugi”. Aquí trobaren aixopluc famosos bandolers, com Serrallonga o Toca-sons, les bruixes perseguides per la Inquisició, capitostos de revoltes patriòtiques, com Dídac de Sarriera o el general Moragues, guerrillers antifrancesos i les partides carlines antiliberals. Tots ells trobaren en la solitud dels boscos impenetrables la seguretat que no podien oferir-los ni les planes circumdants ni les ciutats. La presència endèmica de figures humanes que avui en dia anomenaríem “antisistema” va fer que, a finals del segle XIX, alguns escriptors s’interessessin per aquestes contrades i hi situessin les seves obres. L’escriptor romàntic Víctor Balaguer és l’autor d’un llibre sobre Joan de Serrallonga on descriu Les Guilleries com un lloc solitari i salvatge, de vegetació primitiva i verge. Però no van ser només els literats els qui incrementaren l’interès per aquest territori, per motius ben diferents l’exèrcit espanyol també se’n va preocupar. Després de la última guerra carlina l’exèrcit decidí aixecar un plànol detallat de tota la zona, que havia estat un autèntic inconvenient per a les operacions de guerra, ja que els carlins s’hi movien amb molta desimboltura, mentre que els isabelins, desconeixedors del terreny, no s’hi sabien orientar L’encarregat de portar a terme l’expedició cartogràfica fou el tinent Julio Serra, que va deixar-ne constància en un llibre, on assegurava el següent:
Y entre todas sus regiones, desigualmente abruptos pasa que del constante desconcierto de amenos y abiertos valles, o cerros, picos y gargantas que a otros estrechan y seducen, surja el concierto de una patria simpática y querida, existe una comarca, no tal vez la más laberíntica, pero sí de las más intrincadas y de las menos conocidas, enclavada en tierra catalana, y cuyo nombre de Las Guillerias, por su fauna, va unido siempre a la idea de un suelo selvático y agreste, de primitivo aspecto, engendrado sin duda tras esfuerzos gigantescos que desgarraron el seno de la tierra, sacudida en parto geológico por poderosas convulsiones seculares.
A començaments del segle XX, les Guilleries deixaren de ser un “refugi” per a passar a ser un lloc “exòtic”, la qual cosa va atreure la visita de viatgers, excursionistes, escriptors i estudiosos, com ara Artur Osona, Anton Busquets, Prudenci Bertrana o Francesc Carreras Candi. Simultàniament, s’hi va desenvolupar un turisme relacionat amb les aigües medicinals, que atragueren a personalitats com Francesc Macià o Manuel Azaña. Sembla que als estiuejants no els agradava la utilització intensiva que feien del bosc la gent de les Guilleries perquè degradava el paisatge i espatllava la imatge de postal que volien, fins al punt que Ariet Barberis, un metge que hi acudia cada estiu, va denunciar l’explotació dels alzinars de la zona. Aquesta tendència es reforçà amb el pas dels anys, interrompuda només durant la guerra civil i la postguerra, en què tornà a ser lloc de refugi per a emboscats, perseguits i maquis. Continuava sent un lloc inhòspit i aïllat, on la majoria de la gent vivia dels camps i del bosc.
El trauma del 1950
L’escriptor de Saragossa, Sergio del Molino, analitza en el seu llibre La España vacía el que ell anomena el “gran trauma”, que no és altra cosa que el despoblament massiu de les zones rurals d’Espanya a partir dels anys seixanta, amb l’abandonament de pobles sencers per part de camperols que acudiren als nuclis industrials (Madrid, Barcelona, Bilbao, València) buscant un modus vivendi que se’ls negava al lloc d’on provenien. Les conseqüències demogràfiques, socials i culturals de l’emigració foren enormes, fins al punt de transformar la fesomia de poblacions senceres. Pel que fa a les Guilleries, existeix un estudi del 2004 elaborat per tres geògrafs catalans (Marc Bigas, Miquel Picanyol i Jordi Vila) que porta un títol molt aclaridor: El Olvido de Les Guilleries. Estudio geográfico de un espacio rural en decadència. Els autors, si be afirmen que la constant pèrdua de població era una característica d’aquesta zona, per la decadència dels treballs forestals, per les males comunicacions i per la demanda de mà d’obra industrial, hi hagué un moment àlgid que ells situen entre el 1950 i el 1975, com a conseqüència directa de la construcció del sistema d’embassaments que va inundar la Vall del Ter i que va obligar a abandonar tres pobles (Sant Romà de Sau, Querós i Susqueda) i moltíssimes masies. Avui, diuen els autors, ja no hi ha despoblament, perquè ja no hi ha masies per abandonar i per la millora de les condicions de vida. En qualsevol cas, mentre Les Guilleries es desertitzaven, els municipis urbans i semiurbans de la comarca d’Osona creixien un 2% cada any en aquella mateixa època, accentuant el caràcter perifèric i aïllat de les zones abandonades. Ara bé, no tots els qui fugen de les masies se’n van a les poblacions grans d’Osona o la Selva, n’hi ha que es traslladen als pobles importants més o menys grans de les Guilleries, com ara Sant Hilari Sacalm. A l’altre extrem, Vilanova de Sau guanya habitants a partir del 1950 perquè s’hi instal·len els treballadors que estan construint la presa. Tot i això, el 1860 aquest poble tenia 1105 habitants i el 1960 en tenia 980. És interessant, a més, consultar el llibre de Joan Lagunas sobre la construcció del pantà de Sau per veure en quines condicions es va portar a terme aquest augment demogràfic (Història de la construcció del pantà de Sau, 2015). L’estudi dels tres geògrafs posa l’accent en què són les àrees de poblament dispers les que queden absolutament desmantellades, fins al punt que fins i tot els sistemes viaris interns que comunicaven les masies, i que eren essencials per al transport de mercaderies, s’esvaeixen engolits per la natura, així com les pròpies edificacions, que desapareixen físicament.
L’àrea de Les Guilleries passa de tenir 8321 habitants el 1860 a tenir-ne 6800 el 2001. Després d’anys de retrocés poblacional, amb alts i baixos, l’estabilització demogràfica no s’ha aconseguit fins ben entrat el segle XXI esperonada per la consolidació d’un turisme lligat en bona part a les aigües medicinals, que ja venia del segle XIX, i sobretot per la instal·lació de les plantes embotelladores d’aigua que es comercialitza per al consum humà. Actualment, el 40% de l’aigua sense gas que es consumeix a l’Estat espanyol ve de la zona del Montseny i les Guilleries. Aquesta triple dependència de l’aigua (els balnearis, l’aigua embotellada i els sistema de pantans) ha fet que el geògraf Àngel Serradesanferm anomeni aquesta zona “la font de Catalunya”. Ara, el repte és aconseguir que la font no s’eixugui i el despoblament, que ha estat crònic durant segles, no torni a produir-se, pels costos socials, culturals i territorials que suposa.
