El primer tocadiscos que va entrar a casa de Jaume Collell, un regal de Reis, era un d’aquells portàtils que només podien reproduir els discos de 45 revolucions, els petits. Com una maleta en què la tapa feia d’altaveu. Hi havia uns quants discos i un d’ells, Cançó de matinada, un EP de Joan Manuel Serrat on s’hi recollia també la celebèrrima Paraules d’amor. Va ser el primer contacte del periodista manlleuenc amb el cantautor del Poble Sec, que s’acabaria convertint en un dels seus referents. Ara, amb l’artista ja retirat dels escenaris des de fa més d’un any, Collell publica Serrat. La música d’una vida (Rosa dels Vents), un llibre que ressegueix minuciosament les arrels i influències musicals que el van anar marcant al llarg de la vida.
“Les arrels musicals, sonores… i vitals, perquè al capdavall la identitat artística és fruit de la vida”, precisa Collell. En el cas de Serrat, és una identitat que es comença a forjar quan és ben jove, al mateix carrer Poeta Cabanyes on neix i en el context del barri. “És on em permeto de fer una certa recreació de la seva infància.” La mare de Serrat, aragonesa, és qui canta les coplas de Concha Piquer que també se senten a la ràdio (“ell és d’una generació que són fills de la ràdio”). Del pare, tot i que no en rep tanta influència, Collell destaca que cantava caramelles i tenia la cultura dels Cors Clavé, un gran moviment musical d’arrel popular. No és casual que un dels primers discos de Serrat sigui l’EP de Cançons tradicionals on hi havia “El ball de la civada”.
Això era el Poble Sec, i al costat hi havia el Paral·lel, que Collell coneix prou bé per haver estudiat la figura del compositor manlleuenc Joan Viladomat. “En Serrat viu encara un Paral·lel molt actiu, i hi descobreix la sarsuela i el género chico, s’hi havia passat tardes senceres.”
Tot va sumant, en aquest embolcall de referències, al qual més tard s’hi afegiran les influències que reben els cantautors de la seva generació, els companys dels Setze Jutges. Des de la chanson francesa amb un Serrat que només amb 19 anys viatja a París i coneix simultàniament Georges Brassens i Paco Ibáñez als aires italians del festival de San Remo. Passant per aquells Beatles dels quals correrà a comprar el primer disc petit que troba o pel folk americà de protesta de Joan Baez, Pete Seeger o Bob Dylan. “Per això en Serrat et pot fer una balada, una rumba, un tango o un pasdoble, és capaç de tocar qualsevol gènere, la paleta que té és única.” Sud-amèrica serà una altra finestra que se li obrirà. “Corre per Barcelona amb una cinta de magnetòfon d’Atahualpa Yupanqui… que ni recorda d’on l’havia tret.” I l’any 1969, quan va al festival de Rio de Janeiro, ja l’havia escoltat. I abans també de viatjar a l’Argentina, un altre lloc clau en la seva vida personal i musical. De fet, a l’hora de triar quins han estat els cantautors i músics cabdals per a Serrat, l’autor del llibre es queda amb tres noms de l’Amèrica Llatina: el mateix Yupanqui, el brasiler Chico Buarque i el cubà Silvio Rodríguez.
Serrat absorbeix i té molta informació, “però sap triar, si una cosa li interessa és la que ja se la quedarà per sempre”. Tot sense saber de solfeig, però amb una capacitat extraordinària per capturar músiques i també músics que són molt més que uns simples col·laboradors. “Cada un d’ells li aporta una cosa diferent.” I per això el llibre dedica un capítol sencer a parlar d’Antoni Ros Marbà, Francesc Burrull, Ricard Miralles, Josep Maria Bardagí, Josep Mas Kitflus i Joan Albert Amargós. Còmplices i amics.
La panoràmica sobre Serrat no seria completa sense l’altra cara de la moneda: què ha aportat ell als que venen al seu darrere, qui en fa versions i com. “I aquí surten tots els flamencs, el pop o els cubans amb aquell disc de Cuba le canta a Serrat… i els lírics des de Carreras fins a Caballé.” Serrat ha rebut i ha donat, i ha posat les seves cançons a la memòria d’un públic universal.
