La literatura ni ens salva ni tampoc ens fa millors, però sens dubte som encara molts als que ens ajuda a viure i, potser, a comprendre una mica millor la complexitat i els matisos del món que ens ha tocat i de multitud de móns imaginaris. La literatura ens facilita poder viure múltiples vides en una única vida. I no és poca cosa.
Nuevas lecturas compulsivas (Círculo de Tiza, 2017) de Félix de Azúa és una invitació a reincidir encara més en el pecat de la lectura, un seguit de propostes literàries fetes per algú que té autèntica addicció i coneixement dels llibres, destinat a un públic delerós d’estímuls i de suggerències. Un llibre fet de múltiples retalls provinents d’articles i estudis literaris, que tenen en comú la passió, l’enginy, la ironia, la subtilesa i la magnífica i eloqüent escriptura que sempre acompanyen a Félix de Azúa.
És un recorregut emocional per autors i llibres que han marcat la biografia d’aquest escriptor, que ja n’havia fet una primera entrega de les seves debilitats literàries en un llibre similar publicat el 1998. Estem davant un recorregut gens sistemàtic, fet de preferències i gustos personals que es barregen amb el seu itinerari vital, i amb algunes reflexions teòriques sobre la literatura i el sentit actual que té publicar llibres quan la lectura sembla un àmbit gairebé a desaparèixer en el futur. Llegir no és només un hàbit i un gust, és una actitud vital i una manera de relacionar-se amb el temps que poc té a veure amb els apressats moments hipertecnològics, que vivim.
“‘Nuevas lecturas compulsivas’ de Félix de Azúa és una invitació a reincidir encara més en el pecat de la lectura”
A Nuevas lecturas compulsivas aquest escriptor barceloní ara radicat a Madrid, torna a evidenciar que és un dels intel·lectuals més importants que ha donat el país en les darreres dècades. Un dels pensadors i literats més brillants i originals de la literatura espanyola dels darrers tampes, al qual els seus posicionaments públics, sovint provocadors i taxatius, sobre la cultura i la política, l’han portat a ser víctima de l’ostracisme d’alguns sectors poc donats a acceptar les bondats de l’heterodòxia i que, molt probablement, es deixen portar pels prejudicis. I que, potser, ni tan sols l’han llegit.
Algunes de les peces d’aquest llibre són memorables i haurien de formar part de qualsevol pla d’inducció a la lectura als instituts i a les universitats. Per destacar-ne alguns al meu criteri especialment genials, remarcaria les dedicades a Henry James, a Proust, a Patricio Pron o la del poeta Hölderlin. Una defensa apassionada i apassionant de la lectura. Textos plens d’entusiasme i de complicitat lectora per part d’algú que ja ha renunciat a superar la malaltia de l’addicció als llibres.
