El Banc Central Europeu ha comunicat l’esperat canvi de rumb en la política que ha marcat l’última dècada. Una política de compres massives de deute, sobretot públic, i, sobretot, de tipus d’interès a zero. Era el whatever it takes (el que calgui fer) que va pronunciar Mario Draghi l’any 2012, quan les turbulències econòmiques amenaçaven l’estabilitat de l’euro. La setmana passada, la successora de Draghi al capdavant del Banc, Christine Lagarde, va comunicar el que es portava mesos esperant: les polítiques d’estímul econòmic deixen de ser la guia de la política bancària europea: les compres massives de deute queden suspeses i els tipus d’interès començaran a pujar entre juny i setembre. Serà a raó del 0,25% mentre es consideri necessari.
Europa comença el viatge de tornada del camí que va emprendre, sisplau per força, Jean Claude Trichet, predecessor dels dos presidents del Banc Central Europeu esmentats. Havia hagut de fer marxa enrere del que es considera un error de la seva gestió. Marcat per l’ortodòxia que el caracteritzava, Trichet va apujar els tipus d’interès el 2008 per sobre del 4%, en plena tempesta internacional amb origen immobiliari i perjudicis financers internacionals. No va ser la millor mesura, però es feia sota el principi de contenció de la inflació que ara està motivant el retorn als tipus d’interès positiu. Una decisió i l’altra tenen contextos diferents (sobretot perquè la pujada de 2008 afegia dècimes a uns tipus que ja estaven alts i ara es pren la decisió amb els tipus a zero). Són, és cert, contextos diferents, però hi ha un punt de connexió: els tipus d’interès s’apugen en un moment de turbulència econòmica.
Una pujada de tipus d’interès té sempre un doble vessant. És una mala notícia per a qui estigui endeutat, ja sigui un particular i la seva família, una empresa o un estat. I una bona notícia per a qui tingui estalvis. Per posar un exemple senzill: una família que tingui una hipoteca haurà de pagar més quota, però si al mateix temps té estalvis comença també a rebre compensacions (no està escrit enlloc que el saldo sigui positiu). En les hipoteques a tipus variable, el preu de referència més habitual, l’euríbor, ja havia començat a anticipar la pujada de tipus abans fins i tot que s’anunciés, de manera que un cop confirmada la hipòtesi d’una pujada dels interessos el camí alcista que ja s’estava produint des de fa mesos tendirà a continuar.
Un consumidor tipus tindrà encara altres efectes de la pujada dels tipus d’interès. Els crèdits que es concedeixen no són només hipotecaris i aquells que es demanin per comprar un cotxe, electrodomèstic o qualsevol bé de consum seran més cars i això pot fer retraure algunes decisions de compra. Que hi hagi menys compres conduiria a un fre en el consum o bé a la instauració de preus més baixos. Aquesta és la clau de la decisió d’apujar els tipus d’interès. Amb una inflació per sobre del 8% anual, Europa busca refredar el mercat perquè els preus es moderin. Tornen els temps de l’ortodòxia. Una vegada més, els dubtes se susciten sobre si el Banc Central Europeu ha trobat la resposta adequada a la pregunta de per quin motiu estan pujant els preus. És únicament perquè es fàcil accedir als crèdits i això està animant massa el consum, el que seria una qüestió de demanda? O el problema és que els costos de producció s’estan enfilant perquè l’energia és molt cara, les primeres matèries són costoses i hi ha moltes demores en els subministraments, el que seria una qüestió d’oferta? Probablement, les dues preguntes tenen resposta afirmativa, però aprofundir només en la demanda amb una pujada de tipus és un risc.
Les afirmacions sobre l’economia familiar valen també per a les empreses. En molts casos, les inversions per guanyar competitivitat i expandir-se amb la consegüent creació de llocs de treball estan basades en el crèdit. Si els tipus d’interès són més cars i l’empresa en qüestió no es veu amb cor d’afrontar la despesa que li ocasiona, les inversions s’aparquen, l’expansió s’ajorna i es deixen de crear nous llocs de treball.
Mentre que al consum privat hi ha incertesa sobre l’impacte d’un increment de tipus, hi ha més consens sobre les dificultats que pot comportar per al sector públic. Els estats en general, i l’espanyol en particular, s’han hagut d’endeutar per afrontar la despesa que s’ha derivat de la pandèmia. No només per enfortir, més poc que molt, l’assistència sanitària, sinó també per concedir ajuts a sectors perjudicats o pagar prestacions d’atur a personal que va estar temporalment aturat o amb les jornades reduïdes. Amb 1,45 milions d’euros d’endeutament públic, una pujada de tipus d’interès, encara que sigui mínima, es tradueix de seguida en un increment de costos de pagament de milers de milions. Càlculs fets amb números grossos indiquen que el cost del pagament dels deutes s’incrementarà en 6.400 milions d’euros els dos anys vinents. 6.400 milions que s’hauran de restar de prestacions públiques. El que uneix aquesta línia de punts d’efectes sobre particulars, empreses i administracions és que venen temps de més austeritat. Aquesta vegada no perquè ho dictin les autoritats europees, sinó per pur instint de supervivència econòmica.
