No calia cap bola de vidre per intuir que una crisi d’una profunditat com la que ha comportat, i està comportant, la pandèmia es traduiria en pocs guanyadors i molts perdedors. Ve a ser el mateix que dir que, amb la crisi del coronavirus, s’ha perpetuat una pandèmia de llarg recorregut com és la desigualtat. No era difícil d’intuir i, dilluns passat, l’ONG Oxfam Intermón hi posava dades, a escala global i també a escala espanyola.
L’informe analitza el primer any de pandèmia, de manera que la situació és susceptible d’haver empitjorat. Com passa cada vegada que Oxfam Intermón publica el seu informe en dates properes a la celebració del Fòrum Econòmic Mundial a la població suïssa de Davos, apareixeran veus que en qüestionaran les conclusions i la metodologia. En el fons, no deixa de ser l’escena de quedar-se mirant el dit que està assenyalant la Lluna.
Les xifres que reflecteix l’informe haurien de ser, com a mínim, una invitació a la reflexió. Ho hauria de ser, per exemple, que en el primer any de pandèmia hi hagi hagut 23 ciutadans de l’Estat espanyol amb fortunes milionàries que hagin incrementat la seva riquesa en un 29%, i que un milió de persones hagi caigut en situacions de precarietat social –impossibilitades, per exemple, de pagar amb normalitat els subministraments essencials–. O que 51.000 llars hagin arribat a quedar-se sense ingressos en aquest mateix primer any pandèmic.
Durant els primers mesos de la pandèmia, els economistes –tan donats a convertir-ho tot en gràfiques– havien pronosticat diferents vies de sortida de la crisi en forma de lletres: una ve baixa si la caiguda era immediata i la recuperació igual de ràpida, una U, si la caiguda en el punt més baix persistia durant un temps, una L, si no hi havia manera de remuntar i, finalment, una K, que era una novetat analítica: la bretxa entre els que es recuperarien ràpid i els que quedarien endarrerits s’aniria fent més gran. Aquest és l’escenari que està dibuixant l’informe d’Oxfam Intermón.
Aquesta situació no és exactament nova perquè, com assenyala un dels investigadors de l’informe, Íñigo Macías, “a Espanya, quan les coses van malament, augmenten molt ràpidament la pobresa i la desigualtat i quan van bé, disminueixen molt poc”. La doble velocitat té a veure en bona part amb el progressiu alentiment de la convergència amb l’estat del benestar d’altres països europeus. Ja sigui perquè l’economia espanyola no ha estat capaç d’anar generant els valors afegits que serien necessaris per avançar en règims salarials més elevats o per la rapidesa amb la qual es van assumir els postulats d’austeritat que van marcar les polítiques públiques de l’anterior crisi econòmica.
Fos per necessitat (Espanya va ser un dels països que més es va enfonsar en l’anterior crisi financera i els creditors exigien mesures visibles) o per ideologia (que alguna importància va tenir), la inversió pública de l’Estat va reduir-se de manera notable en els primers anys de l’anterior dècada. Va ser, a més, una retallada abrupta que va desmantellar alguns pilars de l’estat del benestar, com s’està podent comprovar en el desbordament freqüent dels serveis sanitaris, i també educatius, que està provocant la pandèmia. La retallada va ser abrupta, la recuperació d’aquells serveis perduts o reduïts, lenta.
En canvi, les escasses polítiques socials vigents han estat determinants per pal·liar els efectes de la crisi en àmplies capes de la societat L’informe d’Oxfam Intermón assenyala el paper essencial que han tingut els coneguts com a ERTO. De fet, l’informe indica que sense aquest tipus de mecanismes, entre els quals també inclou l’ingrés mínim vital, tot i el seu desplegament escàs, com a determinants perquè el panorama que s’ha dibuixat arran de la crisi pandèmica no sigui encara pitjor.
Si el camí necessari per pal·liar l’engrandiment de la bretxa entre rics i pobres que s’ha pogut detectar en el primer any de la crisi pandèmica és un increment de la protecció social, es fa evident la necessitat que s’incrementin els ingressos de l’Estat per tenir prou recursos per finançar aquesta solució. És cert que hi ha promeses de grans recursos per part de la Unió Europea, però la dependència de la bona voluntat de tercers no dona cap certesa de grans resultats. En canvi, sistemes fiscals més justos i més redistributius serien una fórmula que, per més que els impostos siguin els grans proscrits en determinats discursos polítics, contribuiria a un escenari de menors desigualtats.
Això és el que, segons les informacions de l’entitat social, s’estan començant a plantejar algunes economies avançades. És l’esperit, per exemple, del règim impositiu global a les grans corporacions que han acordat algunes de les grans potències. Que les grans corporacions i les principals fortunes paguin els tributs que els corresponen seria un primer pas, també, per evitar les situacions que denuncia l’informe d’Oxfam Intermón d’aquest any a escala global, que té un títol inequívoc: “Les desigualtats maten”. A tot el món, els 10 homes més rics del món han doblat la fortuna en els dos anys de crisi pandèmica, mentre que el 99% de la humanitat ha vist retallats els seus ingressos. La desigualtat és l’altra pandèmia.
