L’aigua s’ha convertit en el que els moderns en diuen commodity (els clàssics en deien primera matèria) És un concepte que no fa justícia a un bé considerat un dret universal des de 2010, però les lleis del mercat acostumen a ser més poderoses que les de les Nacions Unides, de manera que ja s’ha obert la porta a una cotització de l’aigua en els mercats de futur. L’aigua passa a ser un bé negociable, com ho han estat en el passat altres béns bàsics, com els aliments, amb resultats clarament qüestionables en el sentit que no és agosarat concloure que són més favorables per als inversors que per als consumidors, especialment si aquests últims són de països pobres.
La controvèrsia s’ha intensificat arran del començament de la cotització de l’aigua en mercats de futur a Chicago, als Estats Units. De fet, el que es comercialitza en aquests mercats no és exactament l’aigua, sinó els drets d’utilització a diferents conques de Califòrnia, al mateix país, que en permeten l’ús per al reg o amb finalitats industrials. Entrar al mercat de futurs suposarà l’establiment de contractes que fixen el preu del producte –en aquest cas l’aigua– en un temps determinat. A Califòrnia, s’ha establert com a base la mitjana de preus d’ús de l’aigua en les zones de l’estat amb més contractació des de 2018. A partir d’aquesta base (486 dòlars per 1,2 milions de litres, un cop fetes les equivalències de la mesura americana, l’acre-preu), el mercat començarà a marcar les cotitzacions amb la seva operativa habitual. Tot això passa ara a Califòrnia, que, per cert, és una àrea del planeta afectada amb més freqüència amb sequeres i en la qual les fluctuacions de preu tenen més oscil·lacions en funció de si les pluges han estat més generoses o menys.
De moment, el que ha passat respecte a la conversió de l’aigua en un bé negociable en un format similar al de la borsa o als mercats d’altres primeres matèries com el petroli, l’or, l’acer o, també, bases d’aliments com el blat o l’arròs, ha estat aquest pas concret a Califòrnia. Però queda clar que és una porta oberta a una negociació a una escala més gran en un context en el qual l’aigua comença a ser un bé més escàs i sotmès als designis del canvi climàtic.
El debat està servit i, en el fons, no deixa de ser la vella controvèrsia entre els defensors i detractors de l’eficiència dels mercats. Escola de Chicago i Keynes. Liberals i intervencionistes. En puresa, la negociació de futurs sobre l’aigua comporta la protecció de comprador i venedor respecte de les fluctuacions de preus que es puguin produir sobre el bé que es negocia per causes externes al mateix mercat. Comerciar amb els drets de l’aigua, segons aquest punt de vista, contribueix a fer-ne un ús més eficient.
L’experiència no ha estat tan pura en altres béns bàsics, com els aliments. Sol passar que el mercat acabi funcionant com el joc de la patata calenta, que passa de mà en mà fins que algú s’acaba cremant. És més un comerç de drets que d’utilització efectiva del bé sobre el qual s’està negociant. Així va passar, en plena crisi financera global, fa una dècada, quan la comercialització de productes alimentaris en els mercats de futurs va ser un factor determinant en el seu increment de preu.
La conversió de l’aigua en una pura mercaderia en els mercats financers de moment en un estat americà (però no cal ser vident per estar previngut d’una eventual generalització) no deixa de ser una successió lògica. Les societats mercantils han tingut la complicitat de les administracions per assumir concessions, sovint molt prolongades en el temps, sobre el subministrament d’aquest bé públic, a canvi de les inversions necessàries per fer-les arribar als domicilis o a les empreses, o allà on calgués. Primer és un partenariat público-privat, però que va derivant en un enfortiment de posicions de l’empresa privada, fins al punt que no són pocs els ajuntaments que comencen a sospesar la viabilitat de retornar a la gestió pública.
Ara es fa el salt a una nova dimensió. La negociació en els mercats financers sobre els drets d’ús de l’aigua en el futur. Són intercanvis de concessió que, en paraules de l’economista Pedro Arrojo en un reportatge del diari El Pais, entren en contradicció amb les bases amb les quals s’administra un bé públic. “És el lliure mercat que fa negoci amb l’aigua; de sobte, algú fa diners a base de vendre un dret que l’Estat li ha donat de franc.”
La simple llei de l’oferta i la demanda convida a pensar que la mercantilització de l’aigua és una bona notícia per als especuladors. L’aigua és un bé essencial que tendeix a escassejar. Hi ha 2.000 milions de persones que viuen en països amb problemes d’aigua i, de nou, no cal ser vident, per aventurar-se a afirmar que en un futur aquesta població susceptible de tenir problemes creixerà. Un bé en oferta que escasseja, i una demanda necessitada en un mercat dominat per les finances. Qui va augurar que els grans conflictes del segle XXI estarien relacionats amb la disponibilitat de l’aigua deu veure amb preocupació com la seva profecia pren forma.
