Nova York, alguns anys després de l’atemptat a les Torres Bessones. En Warren és un optimista artista en potència. La Deb, una irascible doctora universitària en potència. I en Jason i la Claire, un matrimoni en potència amb visions diferents sobre anar a viure junts. Els personatges no tenen res en comú; tret de viure a la capital dels EUA, d’influir en les vides dels altres per culpa de l’atzar i de ser alguna cosa en potència, és a dir, joves en moment de construir les seves vides.
Aquest és el punt de partida d’Ordinary Days, el musical que us descobrim avui. Escrit per Adam Gwon, es va estrenar el 2008 al circuit off del West End (el Broadway londinenc, per aquells que no sigueu fanàtics del gènere). A Catalunya, el vam poder veure l’any 2015 al Versus Teatre titulat com a Dies Normals. Les expectatives de futur, l’art de les coses del dia a dia, i la impersonalitat de les grans ciutats són els grans temes de l’obra. Ja des de la primera cançó en Warren es veu ignorat pels vianants de Nova York mentre els intenta encolomar flyers de l’artista a qui fa d’assistent. Bé, a qui li cuida el gat.
“La ciutat tendeix a fer-me invisible”, canta. I continua: “Sí, és el superpoder que m’agradaria tenir… però no resulta gaire útil quan estàs intentant fer-te veure com a pioner en l’art visual”. Ep, entra en escena el tema de les expectatives: sóc jove, he acabat la carrera, vull ser… Un moment. Sé què vull ser? És l’abisme on s’han trobat els joves de totes les èpoques… només que últimament sembla que s’hagi accentuat, potser pels models d’èxit fàcil que propaguem a les xarxes. O per la universalització de la universitat en un món on és molt probable no poder entrar en el món professional.
L’ambiciosa Deb se sent totalment en un abisme, com es veu al tema “Don’t Wanna Be Here”. En Warren, al seu torn, ho porta més bé. El personatge creu en l’art de les coses quotidianes. L’art és l’altra gran constant d’Ordinary Days: en Warren s’hi vol dedicar, part de la història passa al Metropolitan Museum, les cançons estan plenes de metàfores artístiques… com el “gran quadre” de què parla la Deb referint-se a tot allò que un vol aconseguir a la vida. Ella, no cal dir-ho, desitja un àtic amb assistent personal i impartir seminaris sobre els seus llibres. En Warren, en canvi, li recomana posar perspectiva en el seu gran quadre: potser fer un cafè amb ell és el seu gran quadre en aquell moment en concret.
La Deb li donarà la raó irònicament: “Seure a l’Starbucks bevent un cafè mediocre amb un cuidador de gats professional és tot el que vull a la vida!” Aquest contrast entre els dos personatges fa avançar l’argument. Per alguna cosa es diu que el teatre és conflicte, no? Passa el mateix amb els altres dos, en Jason i la Claire. Al llarg del musical, això d’anar a viure junts els va separant. Comencen amb petites diferències al museu: ell prefereix els clàssics on “una cara és una cara” i ella, “coses més boges”. Tal com han assenyalat els crítics, les seves diferències arriben al punt àlgid a la cançó “Fine”, tota una obra d’art (mai més ben dit!).
La relació Claire-Jason donarà un nou tomb quan ella li expliqui el seu passat dolorós a la peça “I’ll Be Here”, la més emotiva de l’obra i la primera que Adam Gwon va compondre. De fet, la va escriure quan encara no sabia que crearia Ordinary Days. Imprescindible també “Calm”, la cançó que plasma l’estrès de la Deb, que té una habilitat innata per topar-se amb hippies a qui “el desodorant no els sembla zen”. Tornant al tema de sentir-se un número a la gran ciutat, “Hundred Soty City” és una altra cançó interessant.
I, finalment, els més enamorats del gènere no es poden perdre els divertits comentaris cantats que l’autor va fer a la festa de presentació del disc. Gwon canta noves melodies a sobre de les cançons de l’obra com si fes els típics comentaris de making off que hi ha als DVDs de les pel·lícules!
