La banalitat de l’horror
Del director britànic de la pertorbadora fantasia “Under the Skin” (2013) amb una Scarlett Johansson com a extraterrestre arriba als nostres cinemes una coproducció entre els Estats Units, Regne Unit i Polònia, l’esfereïdora “La zona d’interés”. Un extraordinari film que va aconseguir el Premi del Jurat al passat Festival de Canes i que compta amb un guió del mateix Glazer tot adaptant la novel·la homònima de Martin Amis. Un film que retrata el dia a dia del comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss (Christian Friedel), i la seva dona, Hedwig (Sandra Hüller), un matrimoni ben avingut que viu amb els seus fills i el servei domèstic en un pavelló amb un jardí al costat mateix dels murs del camp d’extermini.
Un film glacial, de planificació geomètrica, de format cerebral, serveix per posar de manifest la vida tranquil·la d’una família alemanya completament aliena a l’horror que es viu a l’altra banda de la tanca. El genocidi no es mostra mai en pantalla amb imatges mentre queda sempre relegat fora de pantalla, un espai en off. Una manera indirecta de presentar la bestialitat humana la qual es fa present, sobretot, a través d’una impecable i implacable banda de so, però també a través de les converses i accions de la família de Höss o les reunions d’alts comandaments per planificar la gegantina carnisseria nazi.
Un treball extraordinari del so, gentilesa de Johnnie Burn i Tam Willers, que busca l’esgarrifança. Bona aposta també per una fotografia aclarida i lluminosa, feina cabdal de Lukasz Zal, que contrasta amb la foscor de l’ominós que no es veu. A més, amb idees estètiques ben trobades com el recurs de deixar la pantalla a vegades buida d’imatges, simplement amb un fons blanc o vermell. També inclou fragments fantàstics, com imatges d’un negatiu fotogràfic, associades al món dels contes.
Un terrorífic film que parla de la banalitat del mal, apel·lant a la formulació de la pensadora Hannah Arendt, obviant l’explicitat gràfica de la barbàrie. Una apel·lació a la intel·ligència per parlar de l’horror, però, que no sé si podrà arribar a un públic més propens a l’efectisme i educat en la demostració gràfica de qualsevol disbarat en la pantalla. Una important pel·lícula que, novament, ens deixa una interpretació d’altura de l’actriu alemanya Sandra Hüller, precisament la intèrpret de la pel·lícula guanyadora del passat Festival de Canes, “Anatomía de una caída” de Justine Triet, també als cinemes.
