‘Pandèmia i postveritat’
Autor: Jordi Pigem
Editorial: Fragmenta (Barcelona, 2022)
Pàgines: 141
Aquesta obra de Jordi Pigem té més aviat la voluntat d’un pamflet que d’una erudita obra d’assaig. Perquè Pigem se la planteja, de fet, com un toc d’atenció, un crit d’alerta, des d’una posició que sembla avui francament minoritzada: els valors humanistes confrontats a l’eficiència dels algoritmes tecnològics. Un humanisme que en Pigem, deixeble del Mestre Panikkkar, té unes clares arrels orientals.
Hi ha diversos eixos a l’obra, estructurada en uns quasi paràgrafs més que en capítols, fórmula original que li confereix agilitat i n’afavoreix la continuïtat expositiva, però n’hi ha dos que són l’esquelet en què s’incardinen la resta:
1/ l’anunci que ja està en marxa la quarta revolució industrial, que suposarà la progressiva i (en la seva opinió) definitiva deshumanització de l’ésser humà, absorbit pel complex tecnofinancer-tecnocràtic, i 2/ la pista que utilitza per resseguir aquest itinerari d’alienació, que són les genials intuïcions dels dos més grans distopistes del segle passat, Huxley i Orwell, dels quals en lloa l’extraordinària capacitat d’anticipació i l’exactitud dels seus pronòstics.
Després d’un temps en què l’un i l’altre semblaven preponderar (el món comunista / el consumisme occidental), constata l’autor com en ple segle XXI assistim a l’adveniment de la tempesta perfecta, i els dos mecanismes de control de la conducta aparentment antitètics (el control i la repressió externa / la interiorització inconscient dels mandats socials) semblen haver-se fusionat i haver donat lloc a un escenari de poder controlador omnímode, que inaugura un dels moments més tenebrosos a què s’ha enfrontat mai fins ara la humanitat.
Més enllà de la plausible acusació de catastrofisme, sí que esgarrifa una mica quan, de la mà de Pigem, constatem com tots els mecanismes que Orwell i Huxley ens van descriure en la ficció (persecució del dissident, novaparla, etc.), s’estan aplicant, un rere l’altre, fil per randa, avui.
Justament la pandèmia ha estat per a Pigem el catalitzador ideal de la universalització d’aquests mecanismes de control híbrids. No sembla un bon precedent constatar la facilitat amb què els governs han modulat fins a l’extrem la conducta dels seus ciutadans sense quasi cap resistència. L’experiment (si ho era!) ha donat uns resultats més que satisfactoris.
No hi trobarem receptes o fórmules per escapar-ne. Potser la millor (i de fet l’única fórmula possible) és la de la presa de consciència de l’existència d’aquests mecanismes, i en aquest sentit, obres com les de Pigem ens poden ajudar a assolir-la.
