Sota qualsevol dictadura, hi ha un moment en què la policia pot trucar a la porta de casa. A Roser Fluvià li va arribar el dia 12 de setembre de l’any 1943, a la seva casa de Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), i s’hi va trobar agents de la Gestapo. Va començar el calvari per a aquesta dona, filla de Prats de Lluçanès i peça important en la cadena de resistència al nazisme facilitant acollida a refugiats que volien travessar la frontera.
“Aquell dia la Roser havia de rebre una persona important, un militar anglès, i la Gestapo sabia molt bé on anava”, explicava Roser Reixach, coautora amb Anna Gorchs del llibre Roser Fluvià, una pradenca a Ravensbrück (Ed. Cal Siller), que dissabte es va presentar a Prats. En les seves pàgines ha quedat recollida tota la seva recerca sobre la vida de Roser Fluvià, “una dona molt especial de la qual ningú no sabia gaire res, ni nosaltres mateixos”. Gràcies al treball de Gorchs i Reixach, Prats la recorda des del juny de 2022 amb un plafó al lloc on hi havia la seva casa natal, Cal Vicenç, al carrer Resclosa.
El dia que es van endur la Roser de la casa on vivia amb el seu marit va començar un calvari que duraria nou mesos. Primer, a Perpinyà; després, a Tolosa, i finalment, deportada al camp de concentració de Ravensbrück, el mateix on va estar internada Neus Català. Hi va ingressar el 31 de juliol de 1944, quan ja s’albirava la derrota del nazisme, i potser per això va poder sobreviure. Van ser nou mesos de calvari de la presonera número 49.672, amb treballs forçats que podien allargar-se en jornades de 12 hores. A principis d’abril de 1945, el seu nom apareix en un grup de tres-centes dones alliberades per iniciativa de la Creu Roja de Suècia, a tocar del final de la guerra. Del seu estat en dona idea el detall que van explicar dissabte les autores: en l’àpat de benvinguda que li van preparar al tornar a casa, un metge va advertir in extremis que havia de menjar molt poc perquè estava tan dèbil que s’havia d’anar acostumant de mica en mica a tornar a fer-ho amb normalitat.
I després, “el silenci”. Només va parlar una vegada amb la família del que havia viscut. Mai no va concedir entrevistes, excepte una sola vegada ja de gran. “Era molt religiosa i deia que perdonava els nazis que l’havien maltractada perquè no sabien el que feien.” Les seqüeles del captiveri a Ravensbrück li van impedir de tornar a treballar. I després d’un llarg camí burocràtic per acreditar el que havia fet, van arribar reconeixements. Entre ells, el més alt que atorga França, la Legió d’Honor. “Això fa pensar que la seva tasca devia ser realment molt important”, diuen les historiadores. De fet, per la seva casa havien passat personatges rellevants entre els refugiats. Un d’ells, el duc de Kent, un dels fills del rei Jordi V d’Anglaterra. Roser Fluvià no va saber la identitat de molts fins després de la guerra.
Reixach i Gorchs recordaven que al principi els va costar de relacionar Roser Fluvià amb Prats. “No era un cognom d’aquí.” Fins que van veure que Fluvià era en realitat el cognom del seu marit, que ella va adoptar al casar-se. El nom de soltera era en realitat Roser Fàbregas i Vilà. Un fet més que havia contribuït que la seva existència passés desapercebuda aquí durant quasi vuit dècades.
Gisela Fluvià, neta de la resistent (al mig de la taula), va agrair emocionada el record que se li ha dedicat. El seu pare –el fill de Roser Fluvià–, que resideix a Perpinyà, no havia pogut assistir a l’acte. També els van acompanyar Jean-Pierre Saqué, de Sant Llorenç de Cerdans, i Josep Font, del Memorial Democràtic, a banda i banda de Gisela Fluvià. Font va destacar que Prats ha estat pioner en la reivindicació “del rol de la dona” en la resistència. Un paper que també va destacar l’alcalde, Jordi Bruch (a l’esquerra). A la dreta, Anna Gorchs i Roser Reixach. La presentació va omplir la sala d’actes de L’Espai.
