El Valle de los Caídos ha pres protagonisme amb l’anunci de l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco. Aquest espai de memòria històrica n’hi ha que el voldrien esborrar del mapa i qui creu que és un testimoni que cal conservar potser resignificant-lo. Darrere de la gran creu hi ha una vida que confirma el viatge al passat que suposa una visita al mausoleu.
És divendres, quasi quarts de 8, però ja hem arribat. Des que deixes Catalunya són més de quatre hores de viatge, però no sé si es podrà entrar. Per si de cas, cerco al correu la reserva. Hi ha dos cotxes davant meu i a un sembla que li faran girar cua. Prop de l’entrada, uns periodistes graven. Un guàrdia civil jove, d’uns 35 anys, indica al primer cotxe de la cua que se’n vagi i comenta alguna cosa amb el conductor que tinc al davant. Li dona ordre d’avançar i jo arribo fins on és l’agent.
–Buenas tardes.
–Buenas tardes, tengo una reserva en la Hospedería.
–Ah, bien. Deme su DNI, por favor.
Me l’agafa; i se’n va. Entra dins d’un edifici que hi ha a la mateixa entrada del complex i consulta amb algú.
–Todo bien, pase. Es que a les siete se acaban les visitas, ¿sabe? Y claro, si no son trabajadores, huéspedes de la Hospedería como usted o gente que va a la Abadia o el Poblado, no les dejamos pasar.
Mentre avanço, em fixo en els periodistes que són prop de la porta. Semblen estar gravant imatges de recurs. Em miren ells i els saludo. Hi ha força enrenou a la carretera, la gent de Madrid i els voltants marxa cap a la Sierra per gaudir del cap de setmana. Jo faré nit a l’Hospedería del Valle de los Caídos.
Des de la porta d’entrada fins al Risco de la Nava –la muntanya sota la qual els arquitectes Pedro Muguruza i Diego Méndez van projectar la Basílica que encara alberga les restes de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera– cal fer cinc quilòmetres tot pujant. La carretera és bona i travessa boscos de pins. Cada pocs metres, hi ha senyals avisant que hi ha cérvols. La vall és ben a prop del centre de Madrid, però sembla com si fóssim a un miler de quilòmetres. Entre els arbres, veig la creu que ja havia vist abans tot pujant per l’autovia. És més gran del que em pensava i el formigó, aspre i nu, em fa pensar en Josep M. Subirachs. En certa manera, totes les construccions de formigó s’assemblen. Les escultures de la base de la creu m’impressionen, però si em parlen de Juan de Ávalos em quedo amb l’escultura dels Amantes de Teruel, la que hi ha dins el mausoleu aragonès. És el que té el marbre. És més bonic que la calcària de Calatorao amb la qual estan fetes les escultures de la Cruz de los Caídos. Venint cap aquí, he passat per Calatorao.
La carretera es bifurca. A un costat, el desviament a la Basílica i el poblat on vivien al principi els treballadors i a l’altre, l’abadia de monjos benedictins –van venir aquí des del monestir de Silos– i l’hostatgeria on dormiré avui. Em costa 55 euros per nit, però sense televisió ni esmorzar. Encara que em venia de gust veure el poblat, faig via cap a l’Hospedería. Són gairebé les 8 i estic cansat.
En pensar en el Valle de los Caídos, la postal que a tots ens ve al cap és la mateixa: una muntanya de formes estranyes que recorden vagament Montserrat amb una creu immensa a sobre. A sota, una esplanada amb jardins, edificis amb sostres de pissarra negra i una escalinata immensa que finalitza en una arcuació semicircular que té alguna cosa de temple egipci. Al bell mig, una gran porta permet entrar dins la Basílica perforada a la roca que acull les restes de Franco, José Antonio i de més de 35.000 caídos por España. No tots per la mateixa Espanya, és clar.
Però el Valle de los Caídos és més gran. La postal que imaginem tots i que penso veure demà és només la meitat del conjunt, perquè darrere del Risco de la Nava hi ha una altra esplanada urbanitzada amb aquest singular estil que barreja la sobrietat herreriana de l’Escorial amb el classicisme afrancesat del Palau Reial i que va ser tret identificador de l’arquitectura del franquisme. La Laboral de Gijón, la Ciutat Universitària de Madrid o, també, el poble nou de Belchite són mostres d’aquest estil que, al darrere del Risco de la Nava, va permetre aixecar el complex en el qual se situen l’Abadia i l’Hospedería del Valle. Són més d’un centenar d’habitacions i en una d’elles dormiré aquesta nit.
–No le pregunto si tiene reserva, porque ya sé que la tiene. Si no la llega a tener, no le dejan pasar. Le cobro ya, si le parece. Es que estoy solo y así mañana ya se va usted cuando quiera. La Basílica abre a las diez.
No arriba als quaranta i fa cara d’avorrit. Porta una camisa de quadres i una americana blau marí amb botons daurats. Al vestíbul, a sobre d’una taula gran hi ha díptics, uns sofàs i una vitrina amb llibres religiosos i alguns escapularis i penjolls a la venda. També hi ha cendrers amb el logotip del Valle, que trobaré esgrafiat també a les estovalles de paper del restaurant. Al costat, a sobre d’una taula, veig una cistella amb coberts antics a dins. Un rètol escrit a mà indica que els venen a un 1,50 la unitat.
–Sólo hay wifi aquí. En las habitaciones no. Y teléfono tampoco, pero cuento que ya lo sabía. Sólo una noche ¿verdad? ¿Le reservo cena?
–Sí, claro.
– Se lo digo porque, si quiere cenar fuera, tendré que hacerle un pase para que le dejen pasar los de la garita. Tenga las llaves, es la 108. Y tenga el pase, que igual después de cenar le apetece dar una vuelta por el Escorial.
No hi ha gaire gent al vestíbul. En un sofà, una parella de quaranta i escaig mira alguna cosa al mòbil. Per una porta, s’accedeix a una galeria oberta amb vidrieres a un pati. Hi ha taules i butaques, és un lloc ideal per prendre un cafè. Em creuo amb una família. Van parlant de les seves coses i són molts. Els compto, per curiositat. Set fills. Després trobaré dues famílies més amb tres fills cadascuna. Segueixo per la galeria. En un cartell posa que l’Hospedería és “ideal para convenciones, celebraciones y acontecimientos”. Bé, sí, però la pintura del sostre està malament, els marcs de les finestres i portes són de metall rovellat o de fusta despintada i els parterres i estanys de l’esplanada necessiten una mica més de cura. Tot està molt net, però.
–¿El bar? –pregunto a una parella amb dos nens.
–Pues eso buscábamos nosotros. Se ve que está saliendo por las cristaleras y bajando las escaleras, pero lo tienen cerrado.
Em venia de gust una cervesa, però hauré d’esperar. Faig cap a recepció.
–Sí, el bar está cerrado. Abre los sábados y los domingos, es que entre semana no viene mucha gente. Al fondo del corredor tenemos unas máquinas por si quiere tomar algo y a partir de las ocho ya habrá alguien en cocina o por el comedor y, si lo pide, le ponen una cerveza o un vinito. El comedor está al fondo del corredor.
Surto a l’esplanada. Són, segons llegeixo en un fullet que m’han donat a recepció, 300 metres de llarg per 150 d’ample. Darrere meu, l’edifici de l’Hospedería, que inclou una porxada. Al davant, hi ha l’Abadia. Són dos edificis idèntics i amb els mateixos sostres de pissarra negra que té el que alberga l’Hospedería on dormiré. Al bell mig de tots dos, una porta monumental dona accés a la Basílica. Els edificis on viuen els monjos i l’Hospedería estan units per dues galeries porticades, i a l’esplanada hi ha parterres i dos estanys. Al costat d’un d’ells, un senyor s’està assegut en una cadira de càmping.
–Hace buena tarde, ¿verdad?
–Pues sí, pero la silla pesa. La he traído desde el coche. Es que aquí no hay ni bar ni sillas de éstas.
–Yo pensaba que era de la Hospedería.
–Pues no, es mía. Estoy aquí pasando el fin de semana. Hace años, venía con mi mujer todos los fines de semana. Ahora hacía ya tiempo que no venía, pero aquí estoy, pasando unos días.
–Se está bien aquí.
No li pregunto per la seva dona, evidentment. Callem tots dos i mirem cap al Risco de la Nava.
–La gente se cree que el Valle sólo es lo de delante. Aquí no vienen. Yo creo que, si vinieran, les gustaría y esto estaría mejor. Como no viene gente casi, está como está. A mí, lo que me gusta es esto. Es que yo trabajé aquí ¿sabe? Llevaba un camión de bomberos y por eso me conozco todos los caminos. Hay hasta un poblado donde vivía la gente. Yo pasé aquí tres meses seguidos y ¿sabe una cosa? Es una anécdota, vaya. A mí, de joven, me salían muchos granos. Me dolían y había que abrirlos haciendo un corte. Fue venir aquí y quitárseme. Me llamo Rafael Rojo.
–Yo soy Luis, soy de Lleida.
–Ah, de Lleida… Allí me he comido los mejores melocotones que he probado. ¿Del árbol cogidos, eh? Bueno; en Lleida, no. Cerca, en Fraga. Está cerca eso, ¿verdad?
–Sí, está todo cerca.
–Sí. Cuando marché de aquí, estuve en Madrid trabajando. Y después, en Exteriores, en Nouakchott. En la Embajada. El mejor trabajo que tuve.
Són les 9 tocades. A la butxaca porto el passi que m’ha fet el recepcionista, que parla ara amb un matrimoni d’uns cinquanta anys. Dos nens d’uns catorze anys miren el mòbil al sofà. Vaig cap al menjador.
–Venía a cenar.
–¿Llega ahora? Se cena a las ocho y media.
–Ah, no lo sabía. Pero avisé al recepcionista de que iba a cenar aquí.
La que sembla la governanta entra a la cuina. Fa cara de pomes agres i tinc por de quedar-me sense sopar. Per si de cas, agafo una taula sense que ningú em digui res. Hi ha una ampolla de vi negre, un got de vidre i unes copes minúscules de color verd. Tasto el vi i, de seguida, veig que ha estat una mala pensada. Per sort, les copes són petites. Les estovalles són de paper i porten, com si fos un logotip, una imatge del Valle. La governanta apareix amb un bol de gaspatxo que no està malament. Després, de segon, truita de patates amb ceba. Deu euros amb postres –un flam– però sense cafè. Me’l prenc a la màquina de l’altra punta del corredor i aprofito per tafanejar una mica. Entro dins una sala d’actes que em recorda un saló de plens. També volto per la biblioteca de l’Hospedería. Hi ha molts llibres, però tots són de temàtica similar; humanisme cristià i coses així. Una noia també tafaneja, però no parlem.
Avorrit, surto de l’Hospedería cap a l’esplanada. Ja és de nit i la creu gairebé no es veu. En arribar, vaig fixar-me que hi havia uns reflectors, però ningú els ha connectat en fer-se fosc. Prop meu, asseguts a unes cadires –no els pregunto si són seves–, hi ha una parella. Diuen que demà aniran a veure la Basílica. Jo em llevaré d’hora, aniré a fer un tomb per veure el Poblado on vivien els qui feien funcionar tot això i, després, aniré també a veure la Basílica. En fer-ho, em trobaré autobusos descarregant un munt de gent, una botiga de records, un funicular tancat, una tomba davant la qual la gent s’arremolina per fer-se selfies, una altra sepultura a la qual pocs fan cas i una cafeteria on serveixen croissants a la planxa, les estovalles no porten cap logotip i, fins i tot, pots trobar cookies de cheesecake. I tant me farà; perquè tot això ja ho han explicat altres abans i, cadascun a la seva manera, molt millor que jo. Però, d’ells, cap ni un es va fixar en la vida que hi havia al darrere de la gran creu del Valle de los Caídos.
