Fa molt de temps que no sento parlar ningú de valors. Venen a ser aquelles conviccions personals que menen la nostra existència envers allò que, com a persones, volem esdevenir. Per a mi, això té una fondària cabdal. Per tant, no podem parlar d’educació si no transmetem valors. Arribats en aquest punt, només els podem comunicar per la via del testimoni i de l’exemple personal.
Establint un exemple ben entroncat amb l’actualitat, un mestre no pot educar per a la pau, malgrat que en parli a tort i a dret, si fa servir un llenguatge agressiu, humiliant, sanyut i enverinat. A partir d’ací, la seva adquisició no se subjecta en la ciència infusa sinó en la voluntat esforçada de l’alumne. Aquest mateix principi és extrapolable a la família: els pares són els primers mestres dels propis fills.
Massa sovint, el jovent actual es troba mancat de referents. En el camí del seu creixement personal, tampoc no necessiten grans professionals. Sol viure en la recerca de trobar líders compromesos en fites que els esperonin. Tanmateix, les xarxes socials els hi poden arribar a girar el cervell… Un fet que ho defineix prou bé rau en els més de 800.000 joves espanyols que van votar un estirabot de partit polític (Se acabó la fiesta) a les passades eleccions europees. Quin nyap!
Ampliant el ventall, vull palesar el nivell molt baix de la majoria dels nostres polítics. El seu llenguatge s’ha tornat cridaner, de mercadal, ofensiu, maleducat i groller. L’únic objectiu que es persegueix és ofendre i desqualificar l’adversari. D’acord amb la seva professió haurien de predicar el valor de la democràcia… Molt em temo, i em voldria equivocar de pal a pal, que no trigarem a veure en un Parlament (nacional o autonòmic) agressions físiques entre contrincants de diferents partits. Per la televisió, hem vist escenes d’aquest tipus en cambres legislatives d’altres països. Les batusses, la teatralització i les bronques fan xup-xup… I no té més raó qui crida més.
Em genera molta pena la tàctica d’allò de: “I tu, més!” quan s’esbatussen uns i altres. No prenc posició o partit per cap línia política concreta. Tant se val parlar del PP, PSOE,Vox, Sumar, ERC, Junts, Podem o de qualsevol bunyol que pugui sorgir ací o allà. Advoco per la recuperació de les bones maneres, l’educació en majúscula. En definitiva, pels valors de sempre. No ha d’ésser tan difícil que les aigües tornin a llera. No demano gran cosa. Tot plegat passa per implantar el famós seny català al reglament i/o protocol de cadascuna de les cambres. O bé per interpretar, en justa mesura, el nucli del títol del meu article.
