El cel blau sense cap núvol, la nit estrellada i en silenci, mires enlaire i veus la immensitat que acompanya una tranquil·litat passatgera. I em pregunto, un cel serè és la cosa que s’assembla més a un dia de l’alegria interior?
Sempre que faig camí espero que m’acompanyi una bona amiga, potser de les que més ajuden a progressar. Amb paciència i fe inesgotable em fa visible la llum del món i m’allunya dels monuments derruïts i desfigurats que s’amaguen a la foscor. La seva companyia és hospitalària, abraça a tothom, fins i tot els nens, els bojos i els savis. A tots ens convida a pensar i fer-ho amb amplitud de mires i elegància. Quan camino una bona estona en la seva presència m’endinso en un camp de cultius de benestar, i recordo sempre un petit fragment del llibre Walden, de Henry David Thoreau (1817-1862), que creia que hi havia d’haver un hostal on els filòsofs de totes les nacions poguessin pernoctar-hi, i aquest té una ensenya a l’entrada que diu: “Benvingut l’home, no la seva bèstia. Entreu els que sigueu amos de les vostres hores i d’una ment serena, i busqueu amb serenitat el camí vertader.”
El món no pot estar sense ella. L’absència d’agitació interior, de moviments innecessaris i sorolls superflus, ens porta a la serenitat. Un estat d’ànim de tranquil·litat i de calma, de l’essència de les coses. Perquè quan apareguin pedres al camí en faci un joc d’equilibri, que l’esforç de saltar-les sigui divertit. Estar disposat que l’essència prevalgui a la bèstia descontrolada, per gaudir del temps, dels elements, dels que acompanyen i dels que acompanyem. I, en canvi, moltes vegades prioritzem l’embriaguesa dels inputs externs, dels que ens distreuen pels seus colors, les seves formes i tot el que ens desperta els sentits, que ens allunyen de la simple connexió del cor amb el cap.
Personalment, necessito estar a l’aguait que la serenitat no m’abandoni, cosa que encara passa massa sovint. Necessito inputs interns que m’indiquin la seva presència. Com sentir la respiració que flueix, que els moviments corporals siguin coherents, els justos per no gastar més energia del que toca, que no parli per parlar sinó que xali del silenci entre els altres. I recordar que la serenitat no es manté en el control estricte, ja que en l’autoritat tendeix a desaparèixer, sinó que en la predisposició de deixar-te ser guiat és quan t’acompanya.
Una manera de comprovar que estem acompanyats de la serenitat és buscar la interacció amb els animals domèstics, com per exemple els gats. Petits mamífers que decideixen si et venen a veure i si permeten que els toquis perquè els facis festes. Doncs això, si la serenitat està present, el gat et vindrà a demanar una bona frega. Per mi, perquè sap que en el seu estat d’alerta pot estar ben tranquil, ja que no et passarà pel cap fer-li cap mena de malifeta.
