Hi ha una dada que explica de manera demolidora la realitat del mercat laboral a l’Estat espanyol. L’any 2018, el nombre d’assalariats que cotitzen com cal a la Seguretat Social, amb contracte degudament formalitzat i amb la remuneració acordada amb la seva empresa –altra cosa és si aquesta remuneració és o no la que es pot considerar justa–, es va incrementar a tot l’Estat en 513.400 persones. El creixement del total de cotitzants, del 3%, és el millor des de 2006, i el total d’afiliats –autònoms inclosos– superava en el tancament de l’exercici els 19 milions, la segona millor xifra històrica, només superada per l’any 2007, just abans de l’esclat de la crisi.
La dada demolidora és que per arribar a aquests 513.400 nous assalariats va ser necessari formalitzar més de 22 milions de contractes. Dit d’una altra manera, per consolidar un nou lloc de treball han estat necessaris fins a 43 contractes de treball. Una desproporció que s’explica per la facilitat d’un marc amb una pila de modalitats de contracte que hi ha al mercat laboral espanyol, per l’elevada estacionalitat que representa que un de cada tres contractes siguin per al sector de l’hostaleria o la indústria manufacturera.
Algunes veus tornaran a adduir que les condicions per als acomiadaments a l’Estat espanyol són molt dures (una manera de dir que acomiadar a Espanya és car). Però aquest plantejament obliga a preguntar-se què passaria si acomiadar fos més barat. Es farien menys contractes però hi hauria més gent treballant si, en aquestes condicions s’està a prop d’un rècord històric?
La dada dels 43 contractes per consolidar cada lloc de treball està exposada en un estudi que ha elaborat Comissions Obreres i que, oportunament, va recollir el portal de notícies El Confidencial. Aquest informe posa de manifest que, lluny de corregir-se la tendència a una rotació laboral de conseqüències que difícilment es poden qualificar de favorables per a l’economia, la situació s’agreuja. Un any abans, n’havien estat necessaris 34; dos anys abans, 39, els mateixos que tres anys abans i cal anar a 2014, quan la sortida de la crisi tot just s’intuïa, per trobar una xifra superior de contractes que l’any passat: llavors en van ser 49.
L’informe de Comissions posa en relleu la transcendència que ha tingut en aquesta precarització la reforma laboral que el govern del Partit Popular va fer el 2012. Fins aquell any –cal no oblidar que en plena crisi econòmica– un treballador necessitava una mitjana de 4,4 contractes per treballar tot l’any (ja eren més que els 3,6 que calien el 2006). Des d’aquell 2012, la xifra va enfilar-se per sobre dels cinc contractes per arribar als màxims de 5,6 contractes que han estat necessaris en els últims anys. Això dona com a resultat aquests 22 milions llargs de contractes, que posats per dia en són més de 61.000. Cada hora més de 2.500 contractes.
Tot i els auguris d’una evolució més lenta de l’economia, els creixements del PIB encara són robustos, però els indicadors laborals vindrien a demostrar que la confiança dels empresaris, almenys a l’hora d’incorporar personal, encara és feble. Nou de cada deu contractes que es formalitza a l’Estat són temporals. I quatre de cada deu tenen durades inferiors a un mes. No cal donar gaires voltes a les conseqüències que té aquesta poca seguretat laboral en les decisions econòmiques, ja sigui en el dia a dia o a llarg termini. Més encara quan un 44% d’aquests contractes no arriben a cobrir tota la jornada laboral. Són contractes parcials i, per tant, salaris parcials que no arriben a cobrir les necessitats vitals dels treballadors que els firmen. La precarietat ja no només es materialitza en forma de contractes de curta durada, sinó en forma de feines a temps parcial. I tot plegat en un context de recuperació econòmica que, òbviament, no es generalitza.
La conclusió de tot plegat és que la precarietat no és una situació que se solucioni amb una millora del context econòmic. No és, per tant, un fenomen passatger. El marc normatiu l’afavoreix i, al contrari del que es podria pensar, no és una situació que es doni només en els col·lectius més joves. El Centre d’Estudis Demogràfics apunta que la precarietat també és femenina: les dones, que abans de consolidar-se en un lloc de treball havien de passar per un any i mig de precarietat, ara es veuen obligades a passar-ne dos i mig. I no és de les dones joves, sinó del col·lectiu amb edats entre 30 i 39 anys.
El rècord d’afiliació a la seguretat social és a punt de caure, però serà un rècord amb peus de fang. Un fang fet de contractes d’un dia, amb jornades parcials i sous incomplets. Un escenari per a poques celebracions.
