A la capital de Bielorússia, a Minsk, s’hi pot escoltar L’estaca de manera molt similar a com sona a les concentracions del procés a la plaça Major de Vic o a altres racons de la geografia catalana. I no és conya. A Bielorússia, la cançó de Lluís Llach s’ha convertit en tot un himne que no falla a cap de les manifestacions en contra d’Aleksander Lukaixenko.
L’estaca ja fa temps que s’ha convertit en un himne mundial. El seu pelegrinatge va començar fa dècades a Polònia, quan se la van fer seva els anticomunistes, i va seguir a Algèria i també a Rússia, on la canten els contraris a Putin. I ara la seva expansió com a cançó de capçalera contra el poder segueix i ja s’ha fet extremadament popular a Bielorússia. A internet hi ha moltes versions penjades però en destaquen les que fan Nasta Nekrasova i Jacek Kleif, la de Pavel Arakelyan (un músic molt popular a Bielorússia) o la instrumental que ha fet el grup tradicional Na Taku.
Algunes veus fins i tot ja reclamen que la cançó de Lluís Llach s’acabi convertint en l’himne del nou país que volen construir. Si el cantautor de Verges cobrés royalties cada vegada que L’estaca sona en algun racó de món seria més ric que Bill Gates. Llach, però, segur que es donaria per ben pagat si la seva tornada servís per enderrocar règims com el de Lukaixenko.
