La duresa de la crisi que va començar fa deu anys va servir de pretext per imposar unes polítiques d’austeritat amb efectes que encara perduren. La llista de damnificats per aquestes polítiques és llarga, i prou que ho saben assalariats, aturats, pensionistes i usuaris de serveis públics. I ho saben prou, també, els investigadors. Les retallades van afectar acceleradament la inversió pública –també la privada– en recerca, desenvolupament i innovació (R+D+I). Arribats els temps de la represa, la recuperació del terreny perdut està sent molt lenta.
Es podia argumentar que en aquells anys calia atendre necessitats més urgents, com els serveis bàsics. La mateixa realitat dona la rèplica, perquè també els serveis bàsics van quedar afectats de manera greu. Però, deixant de banda aquesta consideració, hi ha un fet constatable: el punt de partida de la inversió en innovació, a Espanya i a Catalunya, ja era poc encoratjador abans de la crisi i el panorama que n’ha quedat amb posterioritat encara ho és menys.
Fa uns mesos, la fundació espanyola COTEC, dedicada al foment de la innovació com a motor de desenvolupament econòmic, va fer públic el seu informe anual, corresponent a 2017 a partir de xifres de 2015, les últimes disponibles. Tot i tenir aquesta demora en el temps, les dades donen idea de la magnitud del problema. Entre els anys 2010 i 2015, el pressupost públic de ciència es va reduir en un 50%. És més del que havia avançat el mateix govern, que xifrava la retallada en un 30%. El diferencial prové d’una situació massa habitual: com que el paper ho aguanta tot, el que es pressuposta no sempre s’executa. Un altre informe, aquest de la Confederació de Societats Científiques Espanyoles, apunta que un 60% dels recursos que apareixien al pressupost de 2016 no es va acabar gastant.
Mentre a Europa la despesa mitjana en R+D+I supera el 2%, l’Estat espanyol es queda amb el 1,22%
Existeix un consens generalitzat sobre la importància de la recerca en el sector econòmic. La invenció de nous productes, la millora dels existents o la creació de mecanismes més eficients per produir-los es tradueix en més productivitat, més valor afegit, més marges empresarials, més beneficis i més marge per pagar millors salaris. Més competitivitat, en conseqüència. Una via de creixement potser més lenta però, de ben segur, més perdurable en el temps que la mal anomenada devaluació interna (se n’hauria de dir retallada salarial en massa) que es va fomentar en els anys de la crisi i que encara no s’ha recuperat.
L’informe de la fundació COTEC posa en context les dades de l’Estat espanyol amb les europees i el resultat és demolidor. Mentre a Europa la despesa mitjana en R+D+I supera el 2%, l’Estat espanyol queda ben lluny, amb el 1,22%. Les xifres catalanes tampoc no són gaire millors, amb el 1,52%. Hi ha, encara, més comparacions odioses: mentre a la resta d’Europa s’està gastant actualment un 25% més en R+D+I que abans de la crisi, a Espanya es gasta un 10% menys. Fins i tot la bona notícia que suposaria que el 2015 el pes de la inversió en R+D+I a l’Estat creixés per primer cop des de la crisi queda matisada. Mentre que la inversió s’incrementava en un 2,7%, el PIB d’aquell any havia crescut el 3,2%. El creixement de la recerca va quedar-se curt.
L’informe ofereix infinitat de dades, en general en el mateix sentit: tiren a pessimistes. Hi ha alguns indicadors més positius, com el creixement en el nombre de publicacions científiques amb participació d’institucions, sobretot universitats, espanyoles i catalanes, però aquest indicador destaca més la bona posició en recerca bàsica que no pas en transferència tecnològica a les empreses. Hi ha bona recerca bàsica, malgrat el doble obstacle que suposa l’emigració massiva de científics que ha provocat l’austeritat i la llosa d’un sistema burocratitzat que distreu els investigadors del seu objectiu principal. Hi ha bona recerca bàsica i poca aplicació pràctica, en part perquè en el sector empresarial també hi ha deures per fer. En els anys de crisi, les empreses privades van reduir els fons de recerca en un 14%. I s’investiga més en empreses de dimensions més reduïdes. Només a tall d’hipòtesi: això es pot deure a l’atenció més aviat escassa per la producció del sistema de grans empreses espanyoles, en molts casos dependents d’un mercat captiu, per una banda, i de les resolucions del BOE per l’altra.
El panorama de la innovació a Espanya, i també de Catalunya, ja poc engrescador abans de la crisi, s’ha desdibuixat per les polítiques aplicades en els anys de la depressió. Això ha passat mentre altres països van incrementar els recursos destinats a la recerca en els mateixos anys. Les dades mostren que els països que van fer els deures aquells anys estan, ara, a més distància econòmica. El debat necessari per capgirar la situació no es va afrontar quan tocava ni tampoc es pot dir que s’estigui afrontant avui.
