Del dolor extrem en pot néixer la bellesa del poema. Una veritat universal que Josep Checa posa a prova en el seu darrer poemari, Dones de foc (Témenos Ed.), que es presentava dimarts al seu poble natal de Caldes de Montbui i que aquest divendres arribarà a Sant Boi de Lluçanès, on viu (l’acte serà a les 7 de la tarda, al Centre). Tot just acaba de tornar de Xile, on la versió castellana del llibre s’ha presentat al Festival Wine & Poetry de Colchagua.
Amb una ja important trajectòria, Checa reconeix que aquest llibre ha estat un dels més intensos que ha escrit. Va néixer vinculat al diagnòstic i tractament del càncer que ha superat la seva dona, a qui dedica l’obra. “Es va crear durant aquest procés”, explica. Se li apareix la primera imatge (que inspira el títol) d’una sala d’espera plena de dones, “totes amb problemes semblants, increïblement valentes, algunes de les quals ja no hi són”. Va sorgir l’impuls d’escriure, “perquè ho faig quan en tinc la necessitat, i quan acabo no sé mai si continuaré escrivint”.
Dones de foc té unitat, doncs. “Es podria llegir com un sol poema sencer”, que té en compte el viacrucis de la malaltia “des de la perspectiva meva, del que està al costat”. Però que interioritza el dolor fins al punt de la primera persona del plural que s’utilitza al parlar-ne, un “estem malalts” que l’autor recorda haver dit. “Des de la consciència exhausta / de bressolar el teu dolor.” Reconeix que “moltes vegades he donat la veu la paraula al silenci, que a vegades és igual d’important”. I que el resultat final ha estat una obra de poques concessions, un poemari “descarnat, on hi ha poca esperança”, i que en tot cas cal buscar-la “llegint entre línies”. Però hi és, o si més no es desitja: “Hi ha d’haver un indret / amb una casa semblant a la nostra / on cap esperança no hi faci niu eixorc.” Potser l’indret on ara ha arribat, finalment.
