No hi havia hagut temps perquè Pedro Sánchez i Pablo Iglesias regalessin la foto de l’abraçada que donava la imatge del pacte de govern encara en procés de negociació que ja es van disparar els titulars sobre la inquietud que generava l’acord en el gran empresarial en general i en la banca en particular. Sense conèixer la lletra petita (de fet, ni tan sols la lletra gran) de l’acord, determinats sectors van donar per fet que s’imposarien les tesis del soci petit de la coalició en matèria econòmica. Unes tesis que recollia el programa i que, en el cas de la banca, es podrien resumir en la imposició d’un tribut específic per a la banca i la reversió dels plans per privatitzar Bankia. Els primers indicis apunten que el soci petit haurà de ser el que rebaixi pretensions i que l’impost a la banca dormirà el somni dels justos i que Bankia, tard o d’hora, deixarà de ser pública.
Això hauria de portar a pensar que els profetes de la catàstrofe haurien plegat veles, però com que rere els mals auguris s’amaga una posició política, el clam és insistent. Convindria, per tant, optar per la prudència en els auguris. És cert que el programa electoral de Podem preveia un gravamen de l’impost de societats de deu punts percentuals respecte als beneficis que fan les empreses ordinàries, però aquesta figura entre les renúncies de la formació morada per falcar l’acord de coalició que estan sortint a la llum aquests dies. Convé no oblidar que el motiu al·legat per imposar el recàrrec és el costós rescat del sistema financer que l’Estat espanyol encara arrossega. De moment, només un titular: tres de cada quatre euros destinats a la reestructuració bancària des de l’esclat de la crisi no es recuperaran.
Ara, l’impost que Podem prometia aplicar per corregir aquesta pèrdua de diners púbics queda al calaix, i el màxim que s’albira que passarà serà la imposició d’una taxa sobre les operacions financeres. Una taxa que ni tan sols és clar que hagin d’assumir les entitats bancàries. Plàcida inquietud la de la banca, que fa circular que està intranquil·la mentre en les negociacions pel nou govern van quedant en el camí les mesures que els podien resultar més desavantatjoses.
La banca pot al·legar, i pot fer-ho amb dades, que els seus marges de negoci han quedat limitats per la forta intervenció pública. És un fet que els tipus d’interès estan en mínims històrics, que el Banc Central Europeu cobra interessos si els bancs no fan circular els diners que hi tenen dipositats i que un dels grans negocis financers, les hipoteques, estan enfonsades amb l’euríbor en negatiu. També és un fet que les obligacions que s’imposen a la banca en forma de capital garantit són més exigents que en qualsevol activitat.
Tot això és cert, perquè també ho és, com defensa sovint el mateix sector, que el sistema financer és l’aparell circulatori de l’economia i, per tant, s’hi ha d’estar especialment atent. Perquè si no s’hi està atent pot passar el mateix que una dècada enrere: crèdits concedits sense bases sòlides que van omplir el sistema financer d’actius indigeribles i que van empènyer una intervenció en forma de rescat de desenes de milers de milions d’euros. Si s’accepta que el sistema financer requereix privilegis, s’ha d’acceptar que també se li posin condicions.
La banca es manifesta inquieta perquè les condicions del mercat actuals estan incidint en el compte de resultats i, en conseqüència, en la capitalització borsària. En els nou primers mesos de l’any, la rendibilitat de la banca s’ha reduït un 14% respecte a l’exercici anterior. És fruit del context de negoci, però també dels costos que porten a terme en reestructuracions que suposen tancaments d’oficines i acomiadaments de personal. En tot cas, decisions de negoci i no tant de les imposicions dels governs de torn. Els comptes de resultats mostren menors beneficis que fa un any, però beneficis al cap i a la fi. I com que els beneficis són menors, els mercats financers estan reaccionant amb una menor demanda d’accions. El preu dels bancs baixa, i això repercuteix en els accionistes.
Que l’evolució del negoci repercuteixi sobre els accionistes és el mateix que passa en qualsevol altre sector. Una altra cosa és que alguns accionistes dels bancs en siguin perquè les mateixes entitats els van encolomar les participacions, però les conseqüències d’aquesta pràctica les ha de determinar la justícia. En tot cas, que les repercussions siguin sobre els accionistes hauria de ser la norma i no pas que qui en pagui les conseqüències siguin els contribuents. Perquè una gran part del rescat al sistema financer es va pagar amb fons públics i la majoria no s’arribarà a recuperar mai. La falsedat del que manifestava el govern d’aquells dies quan afirmava que el rescat no costaria ni un euro als contribuents és ben manifesta.
Les dades del Banc d’Espanya en l’últim balanç sobre el rescat són eloqüents. Els ajuts en forma de capital a la banca des de 2009 han estat de 65.000 euros, dels quals menys de 10.000 milions els van finançar els mateixos bancs a través dels fons de garantia de dipòsits. Els més de 54.000 milions restants són diners públics. En aquests deu anys, a través de vendes d’entitats els fons públic recuperats són uns 4.500 milions. I el Banc d’Espanya assenyala que la venda de Bankia podrà aportar uns 9.500 milions més (és el valor de la capitalització actual). En total: 14.000 milions susceptibles de ser recuperats i 40.000 milions volatilizats. Només es recuperarà un de cada quatre euros invertits. Però es veu que exigir que siguin retornats intranquil·litza la banca, i això deu ser dolent.
