En un mercat laboral tan desajustat com l’espanyol, amb el doble de taxa d’atur que la mitjana europea, no és estrany trobar-se amb paradoxes que, en el fons, venen a revelar la gran necessitat de fer més que reformes i retocs de reformes i replantejar el model des de zero. Tot i que no és nou, en les últimes setmanes ha pres cos el lament dels empresaris dels sectors de l’hostaleria i de la construcció que tenen problemes per trobar personal.
Falten treballadors en el país amb més atur de la Unió Europea. Certament, una gran paradoxa: tres milions i mig d’aturats, un milió dels quals joves, i no hi ha prou cambrers o paletes.
Els sectors empresarials acostumen a explicar aquesta paradoxa perquè la feina disponible no casa amb la qualificació professional dels treballadors, sovint perquè la formació que es dona als futurs treballadors està distanciada de la realitat laboral. Aquests sectors empresarials no se senten prou escoltats pels que determinen quins perfils formatius s’oferiran. I, efectivament, seria molt saludable que hi hagués interlocució, perquè la formació suposa una despesa notable de recursos pagats entre tots.
Alguna cosa ha funcionat malament durant una pila d’anys perquè l’Estat espanyol estigui a la cua d’Europa en ocupació i en productivitat. Perquè el cas és que ara se senten els laments de restauradors i constructors, però les dificultats per localitzar el perfil adequat per a les feines disponibles és una queixa generalitzada, que també arriba des de la indústria i activitats dels serveis. La patronal Pimec apunta, per exemple, que Espanya és el tercer país per la cua en l’índex europeu que mesura les competències que tenen les persones quan surten del sistema formatiu i les que necessiten les empreses.
El diagnòstic dels empresaris, que són els que més habitualment contracten personal, apunta clarament a una de les patologies del mercat de treball espanyol. L’oferta formativa està dissociada de la demanda laboral. I, a més, si els perfils professionals són inadequats o tenen una qualificació baixa, és més complicat que aquests treballadors aportin el valor afegit necessari per incrementar la productivitat.
Aquest curs s’ha produït la circumstància que hi va haver un fort increment de la matriculació a estudis de Formació Professional. Els experts consideren aquesta tendència com una situació pròpia d’etapes de crisi quan creix la demanda formativa vinculada directament amb la feina. Alguns milers d’estudiants es van quedar sense plaça. Però en el cas dels sectors ara afectats la demanda va ser baixa: una quarta part dels graus vinculats a l’hoteleria i turisme i una cinquena part dels d’edificació van quedar buits. Queda clar que no són professions trendy.
En tot cas, si la formació fos la incògnita de l’equació, hi hauria un camí senzill a emprendre. Més interlocució entre el sistema formatiu i el món empresarial, estudis adequats a la demanda, i fi de la paradoxa. Els candidats estarien formats i els empresaris tindrien coberta la necessitat específica. Però hi ha una pregunta a afegir: estan els empresaris disposats que aquest esforç en recursos públics per la formació i la qualificació del candidats que en resulta es tradueixi en salaris més alts? Vista l’escassa atractivitat que estan tenint les professions, deu haver-hi algun motiu perquè es descarti de treballar-hi, i també de formar-se.
Si els cambrers, tan sol·licitats, tinguessin condicions laborals dignes, és probable que no hagués passat el que molts experts assenyalen que s’ha produït arran de la pandèmia. Amb la restauració tancada, i els ERTO a l’ordre del dia, molts professionals del sector van buscar altres vies laborals. Els que van deixar-ho, van trobar en altres sectors condicions més avantatjoses de salari i conciliació. Ara, quan el sector torna, afortunadament a una activitat mínimament equiparable a la normalitat, aquells professionals ja no hi són.
Un cas extrem: quan, aquest estiu, els empresaris de la restauració d’Almeria van posar el crit al cel perquè no trobaven cambrers, les respostes més habituals anaven en el sentit que la realitat laboral del sector era una gran quantitat d’hores per un salari baix. “Contractes de quatre hores, treballar-ne 14 i acabar-ne cobrant 8”, era una de les rèpliques més habituals.
En el cas de la construcció, perquè el lament de falta de professionals també afecta aquest sector, els joves tenen la percepció que és una feina dura i, sobretot, inestable. Aquesta segona consideració no és gens estranya, vist el que es va veure a finals de la primera dècada d’aquest segle.
Entre els sectors amb falta de professionals sí que n’hi ha de més qualificats i més opcions d’accedir a sous dignes, molt vinculats ales noves tecnologies (programadors, analistes de dades, especialistes en intel·ligència artificial…). La falta de treballadors, en aquest cas i en pura aplicació de la vella llei de l’oferta i la demanda, està incentivant un augment dels salaris.
Tot i que el cas de la Gran Bretanya i les dificultats per trobar transportistes demostra que el mal no és només espanyol, les lliçons d’aquest desajustament entre oferta i demanda laboral demostra que hi ha tres models per canviar: el formatiu, el salarial i un últim que és una esmena a la totalitat. Un model econòmic que depengui menys de cambrers i de paletes, que transporten a 10, 15 anys enrere. Temps passats i no precisament gaire feliços.
