Els vells dogmes de l’economia van caient i, entre aquests dogmes que aparenten haver acabat, un dels més destacats és el de la permanència de la inflació. Per començar, la percepció que l’augment de preus dels productes era una mala notícia –en el sentit que si s’ha de pagar més per un producte, els consumidors perden poder adquisitiu– ja s’ha presentat com una premissa errònia. Per a l’economia, és més perjudicial una espiral de preus a la baixa que porti a retardar decisions de venda, perquè l’economia s’estanca i es veu impossibilitada de l’empenta de creixement necessària per fer inversions i contractar treballadors.
La creença que la inflació era perjudicial té encara un punt de validesa, però només quan els preus pugen de manera excessivament accelerada. Durant anys, s’havia establert que un creixement insostenible dels preus havia estat la base de grans eclosions polítiques i algunes fonts (desmentides també per altres teòrics) arriben a situar la hiperinflació que va patir Alemanya els anys vint com la base per a l’ascens al poder del nazisme.
Grans inflacions són negatives i, per això, el Banc Central Europeu té en la base dels seus encàrrecs mantenir les alces de preus en taxes moderades. No més del 2% anual. Quan la crisi va arribar a les quotes més profundes, la temptació d’abaixar els preus dels productes per poder-los vendre es va anar estenent en un fenomen que la globalització, que permet adquirir béns en països que fabriquen a costos més baixos, afavoria. Els indicadors d’inflació van tocar els números negatius i la síndrome de l’efecte de la inflació negativa (deflació, si s’utilitza el terme adequat) va portar a les polítiques ja conegudes del banc central: emissions il·limitades de deute i establiment de tipus d’interès negatiu que s’aventurava que serien temporals, però que tenen una vigència que es va allargant perquè no s’aconsegueix l’objectiu que els preus augmentin al ritme que es desitja.
I tot això està passant en un període en què hi ha hagut una clara recuperació d’indicadors econòmics. Si les velles teories econòmiques funcionessin, els esforços del Banc Central Europeu no estarien focalitzats a estimular la inflació, sinó a aturar-la. El 1958, un economista neozelandès, William Phillips, va acreditar que la inflació creixia més quan es produïen índexs elevats d’ocupació (o quan la desocupació era baixa). Els economistes són molt donats a mostrar els seus descobriments amb gràfiques. En aquest cas, va dibuixar una corba. La corba de Phillips.
La corba de Phillips porta camí de ser un altre dogma que cau. Economies com les dels Estats Units, Alemanya o el Japó estan al caire de la plena ocupació i, en canvi, la manca de mà d’obra no està fent incrementar els salaris ni empeny la inflació a l’alça. Alguna cosa deu haver passat perquè la distància entre la teoria i la pràctica s’hagi eixamplat.
Quan William Phillips va dibuixar la seva corba la globalització de tot tipus (sobretot la tecnològica) era ciència-ficció, i alguns actors, com la Xina i altres països emergents, encara no havien aparegut a l’escenari del comerç mundial. Aquests països emergents, amb costos de producció més baixos, empenyen a la baixa els preus. I, a l’aspecte més purament comercial, s’hi afegeix ara el tecnològic, que també incideix a reduir els costos productius i propiciar vendes a preus més baixos.
En països amb plena ocupació, la lògica portaria a pensar que les empreses competirien, amb sous més alts, per contractar treballadors que ja tenen feina i que només es mouran si és per millorar les condicions, però el que està passant no és exactament això. La globalització és de tot tipus i també inclou les onades migratòries: persones disposades a assumir remuneracions més baixes. I, també, l’existència del temor que algunes activitats consolidades, sobretot industrials, es puguin deslocalitzar pressiona a la baixa els salaris de treballadors que temen perdre la feina.
Un altre prisma del problema actual és que, si bé les taxes d’ocupació són elevades, hi ha franges de població, sobretot les més joves, que no treballen exactament tota la jornada. Ho fan en part. En el cas de l’Estat espanyol, el total d’afiliats a la Seguretat Social torna a vorejar els 20 milions de persones, però si es compten jornades de treball completes, se n’haurien de descomptar dos milions, i també se n’haurien de qüestionar dos milions més que entren i surten del mercat laboral per la profusió de modalitats de contractació temporals –i també precàries.
Davant de la dificultat que l’economia generi inflació per ella mateixa, han arribat les polítiques d’estímul financer, amb eines que mai no havien estat vistes. Sempre s’havia dit que l’emissió massiva de moneda era un perill d’hiperinflació, però ni la compra de deute massiu, via injeccions de liquiditat a la banca o compra d’actius i deute, semblen tenir un efecte gaire visible. Pel que s’està veient el segle XXI, sobretot després de la gran crisi financera, caldrà reescriure les regles de l’economia.
