Amb el tema Noche, del disc Guapa, Amaya Montero va obrir el multitudinari concert que La Oreja de Van Gogh va fer el 18 de juny de 2006 a Manlleu. El concert, a la zona del pavelló, va reunir 9.000 persones, xifra que va obligar a dissenyar un dispositiu organitzatiu extraordinari per donar-los cabuda i aparcament. la xifra, tenint en compte que el concert era de pagament, situa el concert de La Oreja de Van Gogh com un dels grans esdeveniments dels últims lustres a Osona. No van faltar, això sí, els espectadors que s’ho miraven des de l’anomenat ‘palco del sastre’, un punt alçat a l’altra banda del riu Ter. Les cròniques del concert palaven l’endemà d’una hora i mitja de cançons en un ambient on tant cantava Amaya Montero com els milers de persones que hi havia a l’esplanada. Montero va confessar que les lletres de les cançons més celebraes sí que parlen “de trencaments”, però senzillament perquè els trencaments inspiren més que no pas les unions felices.
De fleliços van ser-ho els milers de persones que van assistir al concert, que va començar amb mitja hora de retard. No va ser impediment per vibrar amb el grup basc, que va contagiar de màgia una nit d’estiu.
Temes d’El viaje de Copperpot, el seu seogn disc, amb la peça Oh, soledad van ser celebrats per un públic que va gaudir d’un repertori on no hi va faltar A diez centímetros de ti, Vuelve, Manhattan o Irreversible. El concert, que va començar encara de clar, va anar pujant de nivell i, a la segona part, amb un espectacular joc de llums, va haver-hi tres peces en versió acústica que van acabar amb Mi vida sin ti com a pas previ als moments més emotius i en els quals el clímax va arribar al seu punt màxim amb la cançó més coneguda i aplaudida de La Oreja de Van Gogh, Muñeca de trapo, juntament amb la que duu per tiítol 20 de enero.
Al final, l’única decepció del públic va ser que els integrants del grup acabat al concert ni tants sols van anar-se a canviar al pavelló ni van atendre els fans, sinó que escortats per un cordó policial es van enfilar a una furgoneta que se’ls va endur de Manlleu, “qui sap si cap a un hotel de Barcelona o directament cap a Donosti. Aquí és on van començar, cantant en els bars, un camí que els ha portat molt lluny. Massa lluny, fins i tot, d’un públic entregat com el de diumenge a Manlleu’.
