Xarim Aresté és un músic, pintor i escriptor català. Ha publicat diversos discs en solitari, el 2022 va publicar un nou disc titular ‘Ses Entreanyes’. A més a més, el passat 28 d’abril va publicar un nou single anomeant ‘Clarianes (Una Bofetada)’ que també forma part de l’últim disc. També va publicar una novel·la titulada ‘Tanit i les guerres púniques’.
Optes a un dels premis Alícia i competeixes contra Rosalia, Arnau Tordera, Joan Vidal, com et sents enmig d’aquests noms?
Són noms tan enormes, això només explica la bona salut que hi ha en el panorama català. Tot i que de vegades només en veiem una punta hi ha un substrat de genialitat i em sento molt orgullós de formar part amb aquests companys.
El premi Enderrock que vas recollir l’any 2022 com l’has rebut?
Bé. Sempre remou rebre una consideració, fa preguntar coses. Mai tu donen pel que estàs fent sinó pel que has fet. La música avança de pressa i de seguida el que has fet passa a ser el passat. Sempre remou.
El fet que sigui un premi de la crítica et diu alguna cosa? Li dones més valor a l’opinió del públic?
No ho sé, segurament eren gent gran. Si haguessin set més joves, l’hauria guanyat algú altre. La crítica és una cosa relativa també.
El teu nou últim single ‘Clarianes’ podem dir que parla sobre l’esperança?
No ho sé si dir l’esperança o del contrari. Parla de no tenir el tronc de l’arbre, sento que d’alguna forma la nostra civilització està en un punt així, en què els valors no estan ancorats en el terra, això fa que la sàlvia no pugui arribar a les branques i sigui difícil trobar la llum per un mateix. De sobte una petita cosa és fàcil que et pugui ensorrar, una factura. El que vull dir és que trobo que és un moment en què miro al meu voltant i veig dificultat per trobar l’esperança justament. La vaig fer per intentar que entrés llum a l’habitació perquè la música va d’això d’alguna forma. La música posa llum, però són cada cop moments més difícils per fer-ho, almenys ho sento així.
Per què penses que hi ha aquest poc arrelament?
Segurament per educació perquè estem més acostumats a seguir opinions que no pas sensacions. No estem gaire educats a conèixer les nostres pròpies sensacions ni el nostre propi cos. Sovint continuem arrelats amb coses que ni tan sols són nostres, que les hem sentit dir. Això fa d’alguna forma que es creï una mena de paral·lelisme entre el món intern i extern, que en realitat és la mateixa cosa. Veig aquesta fragmentació sovint allà on miro.
És un problema dels nostres temps, és a dir, anys endarrere aquests valors estaven més a terra?
Ho desconec, no ho sé. Sempre m’ha interessat molt la història antiga, però no ho puc saber. Sí que veig que a mi la música m’ha ensenyat, m’ha donat arrels, lianes, branques per poder comprendre o tenir la sensació de comprensió. La música ens dona ens fa aquest regal, escoltem música i comprenem alguna cosa, sol ser una sensació que no és de comprendre una cosa sinó de comprendre tot. La música pot resumir la vida. Té aquesta força de resumir tota l’experiència per fer que entenguem alguna cosa, encara que sigui un moment tan passatger.
Per què surt ara aquesta cançó? Forma part d’alguna cosa que ha de venir?
Espero que sí, però en realitat no. Venia amb ganes de posar una cançó extra en el disc i va ser com una mena d’excusa més aviat per trobar-nos tots els músics a l’estudi que és una experiència que gaudeixo moltíssim i va ser només això. Tenia ganes de fer algun regal.
A l’hora d’enregistrar la cançó, la vas portar a la banda sense que la coneguessin prèviament. Això ja ho havies fet altres cops. Per què ho vols fer d’aquesta manera sense deixar-los temps de conèixer les cançons?
Tampoc sento que sigui una decisió meva pròpiament, m’ho acabo trobant que és així. Sí que és veritat que sempre ha sigut així. L’altre dia el pianista de la banda, en Ricard em deia que mai li havia deixat arreglar res i fa deu anys que fem música junts. I és veritat, sempre li dono a gravar gairebé a traïció, però sí que és veritat que sento que en aquell moment no tenen temps de pensar, només tenen temps d’expressar allò que senten i amb ells trobo una honestedat increïble. Prefereixo jugar-mela perquè pot passar que no soni, però fins ara ha sonat. El disc el vam gravar amb un dia i mig. Quan estàs a flor de pell les coses travessen més profundament i en un estudi de sobte es crea molta tensió quan no se sap el que s’està fent, aquesta tensió si l’utilitzes pots aconseguir coses que no podries aconseguir amb el control ni controlant la situació.
Què és el que passa quan pots pensar, què es perd?
Per a mi es perd tot en realitat perquè quan el músic controla la música es nota molt i quan és la música que controla el músic no hi ha límit. Penso que les grans obres de la història s’han fet així, des de la follia i no des del control.
‘Clarianes’ dieu que també és un agraïment pels seguidors per tot el suport que rebeu pel disc ‘Ses Entranyes’. Què està passant en aquest disc?
Doncs no ho sé, és emocionant per a mi perquè rebo missatges molt bonics de gent que ha rebut aquesta música segurament en un moment fràgil i que els ha ajudat a transformar les seves vivències amb alguna cosa més positiva. També amb la banda sentim una unió que és molt divertida i llavors tot el que sigui per a mi adobar aquesta terra serà un regal per a mi i per a la banda també.
Ha estat diferent que en treballs anteriors?
Sí, bé per a mi ha set molt diferent perquè aquest treball està fet pràcticament en viu i, llavors havia d’assumir les meves mancances perquè no es pot falsejar. Estem acostumats a gravar els discos d’una altra forma en la qual fem més trampes i, en canvi, aquest cop no hi ha cap trampa i això ens feia sentir més vulnerables, però suposo que també per això ha arribat més a la gent que li ha arribat.
Què vols explicar en les cançons de ‘Ses Entranyes’ hi ha més aquesta introspecció també aquesta vulnerabilitat, quin és el missatge?
El missatge final és que la saviesa està en el cos i no en cap raonament o ni cap idea i que escoltant aquesta saviesa és com podem aprendre més substancialment. Sento que el nostre llenguatge que és tan ric ja ho demostra, només les paraules ja ho demostren. La nostra civilització d’alguna forma ha atorgat una categoria divina a l’ànima, en canvi, al cos l’ha demonitzat. Jo sento que hi ha una saviesa en el cos que la ciència encara no ha acabat de processar perquè ho considera subjectiu, però jo hi veig veritats absolutes en la saviesa dels cossos.
Seria l’instint o l’impuls?
Sí, es pot dir així. S’ha intentat explicar de moltes maneres diferents, però amb la música és molt fàcil de diferenciar. Per exemple en l’èxtasi de la música, és un èxtasi que comença per la vibració dels cossos i llavors pot acabar explotant en l’ànima.
Els concerts que teniu previstos són en pobles petits, és on et sents còmode tu?
No sem sento còmode enlloc jo. Per a mi la música està constantment domant un cavall salvatge que en qualsevol moment pot tombar-te a terra. No he aconseguit mai estar còmode, però m’encanta tocar on sigui. Als pobles sol ser molt bonic perquè a les ciutats venen aquells per dir-ho d’alguna manera, però als pobles hi ha tothom: la gent que passa per allà, la gent que li fa il·lusió que vinguis o la gent que no sap ni qui ets. Això pot ser difícil a vegades, però també és molt enriquidor. Sento que moltes d’aquestes coses desapareixeran i anant a llocs sento que soc testimoni.
Reivindiques també la música en locals petits, músiques de bar. Què està passant en els artistes emergents a Catalunya, d’on surten?
Tenim un problema amb això perquè Catalunya ha esdevingut una fàbrica de genialitat perquè tenim escoles increïbles que no paren de treure músics que ja venien en talent des de casa, però el problema és que es veuen expulsats en el buit de l’univers perquè no hi ha feina i cada cop es veuen menys instruments als concerts. No ho sé què passarà amb això.
També ets escriptor i pintor. Els processos creatius són similars?
Sí, tot i que per a mi la música sempre ha set una cosa molt expressiva i espontània i amb la literatura no pots escriure un llibre amb una hora, en canvi, pots pintar un quadre amb una hora, pots fer una cançó amb una hora, però una novel·la no, almenys jo no puc. Aquest amor i odi que es genera és molt més sòlid perquè es va refinant.
Amb la cançó no hi vas tornant quan la vas creant?
No, sol ser més de cop. Un dia l’estimes i l’endemà ja no, però ja està, ja l’has acabat, en canvi, amb la novel·la t’has d’obligar tornar-la a estimar. És una guerra, però m’ha ensenyat moltíssim. Ara per a mi és molt més difícil fer una cançó, he sigut conscient del poder de la paraula fent la novel·la.
N’hi haurà més de novel·les?
No ho sé, m’encantaria, però no és cosa meva.
Et vas iniciar a la música de petit?
Com tothom. De fet, amb la pintura passa igual. Tots els nens comencen cantant i pintant el que passa és que a la que comencem a estudiar matemàtiques ens n’oblidem. No hauria de ser així.
S’hauria de potenciar més aquesta part més artística a l’educació?
És perquè jo ho veig una mica malintencionat això. La música és una ciència molt complexa que pot explicar moltes altres ciències. És una art sí, però també una art la física. I veig tanta ciència a la pintura i en la música com en l’astrofísica o en la física quàntica, de fet crec que els avenços de la ciència en aquest sentit li donen la raó perquè cada cop veuen més que no saben el que és la música. Encara no hem arribat a comprendre la naturalesa de la música.
Quan decideixes que la música forma part o ha de formar part del teu camí?
Tampoc va ser una decisió. Em vaig trobar que de sobte amb la música aprenia coses sol només estan jo i la música. Escoltava una cançó i llavors ja era una altra persona i em va donar eines per continuar gratant i despullant-me a mi mateix. El meu poble és un poble molt petit i no hi havia massa coses a fer i la música era una forma de sentir-me unit a l’existència. Sense ella em sentia bastant sol.
