El títol del teu nou llibre és “Eixavuiros” per a la gent que no és d’Osona, què vol dir aquest títol?
Sí, la paraula eixavuiros és molt osonenca, sobretot Catalunya Central. S’ha d’explicar per què molta gent et pregunta si t’has inventat una paraula, però dius que no és inventada i que és una paraula real. A més a més, sobretot a Osona, s’utilitza moltíssim de manera quotidiana.
Els relats d’aquest llibre són curts i intensos com els eixavuiros no?
Sí, venia una mica per aquí perquè és un recull de relats breus i vaig pensar que em costava molt trobar un nexe d’unió entre aquests relats més enllà del crim, que voluntàriament o no a tots hi apareix un crim. Però llavors vaig pensar que no volia que fos un títol criminal perquè no és l’objectiu final del recull de relats. Llavors, parlant amb l’editor que sap que soc d’Osona, que tenim paraules especials, em va recomanar posar alguna cosa que d’Osona i vaig pensar amb la paraula eixavuiros, és una paraula molt bona, curta, breu i fins i tot de vegades és violent. Quadrava molt bé i a més a més jo tinc tendència a eixavuirar moltíssim, tinc moltes al·lèrgies, molta gent m’ho diu. Penso que quadra molt amb el llibre i que quadra molt amb mi.
Els relats que presenten són molt diversos, divertits, foscos angoixants, entranyables o desconcentrant. Sortien també com a escapada creativa mentre estaves fent una cosa tan solvent com una tesi doctoral?
Sí, de fet m’atreviria a dir que pràcticament tots els relats que hi ha són fruit de la necessitat d’escapar, de refugi en un gènere diferent que no sigui l’assaig acadèmic, que és el que jo estava fent durant els últims sis anys amb la tesi o de la meva vida professional, jo soc docent, soc traductora, estic molt vinculada a la literatura en totes les meves vessants professionals. Llavors hi ha un moment en què penso que escric moltes coses, però cap és ficció. La ficció va resultar ser el meu refugi, la majoria de relats són fruits de la necessitat del moment.
A més, té el punt com de preguntar-se si ets capaç de fer-ho no?
Sí, de posar-me a l’altra banda del mirall, i pensar si travesso aquesta frontera que jo sempre veig com espectadora i a vegades com a manipuladora i, vaig a l’altra banda de creadora.
A cada relat hi ha una mort violenta, un crim, sempre ha estat intencionadament?
Tota la meva vida he estat vinculada a la novel·la negra i potser això ja ve intrínsec, però, no està fet voluntàriament. Simplement diferents maneres d’escriure relats. A mi m’agrada molt la denúncia social, penso que la literatura és una arma bestial per poder fer aquesta denúncia social, llavors em funciona molt bé que hi hagi algun crim per poder denunciar alguna cosa darrere.
N’hi ha un però que hi hem vist d’alguna manera l’autora “La revolta dels oblidats”. Parles d’un malson què hem tingut tots i és perdre alguna cosa important.
És una angoixa constant perquè és veritat que les aplicacions al núvol ens han salvat una mica això de dir, si em roben el portàtil o el mòbil sé que puc accedir al Dropbox, al Drive o qualsevol plataforma des d’un altre ordinador, però quan tens un document tan important com la tesi, un llibre o el document que sigui dins una plataforma sempre hi ha aquella angoixa de dir i si ho perdo i si l’empresa que gestiona això col·lapse? Jo sempre tinc aquesta angoixa amb qualsevol cosa que faig i acostumo a tenir comptes oberts per tot arreu i vaig fent còpies de seguretat cada setmana gairebé.
Quan parles de la comissaria o de certs llocs, em ve la imatge de Manlleu.
Al final, jo penso que ens inspirem amb allò que coneixem, jo soc de Manlleu, he viscut molts anys allà, ara no hi visc, però tota la meva infància i joventut ha estat allà, llavors en el moment d’imaginar-me com és una comissaria la primera que em ve el cap és la de Manlleu. De fet, vaig demanar a l’ajuntament i a gent que coneixia en aquell moment que hi estava vinculada com funcionava per dintre la comissaria i per saber què era un torn de nit de diumenge tal com s’explica en el conte. T’has d’imaginar un policia local, un diumenge nit amb poca feina i et comença a trucar una persona amb uns dubtes més o menys raonables, però no per tu que ets el policia.
Hi ha algun conte que aquí no és explícit, però has agafat de referència algun fet real com la massacre dels Estats Units. A més a més, ens feies una reflexió molt interessant que de vegades l’assassí pot ser víctima.
Sí, és que a vegades és relativament senzill i dir que és culpable, però és culpable del que ha fet en aquell moment, però no és culpable de la vida que li ha tocat viure. A vegades buscant un context i un rerefons te’n adones perquè ha fet allò aquesta persona. Moltes vegades això m’hi ha fet pensar molt, darrerament en la llei del sí és sí que està tant a l’ordre del dia, la presó ha de ser punitiva o educativa. És un debat que tinc jo mateixa moltes vegades. Això, és una mica el que volia reflectir en aquest cas de “No m’agraden els dilluns” perquè la protagonista, és una assassina dels Estats Units, m’hi va fer pensar molt. D’acord ella és culpable d’assassinar, però fins a quin punt és culpable de la vida que l’ha portat a l’assassinat. No l’eximeix però fa pensar.
Hi ha capítols que tenen un toc més irònic, però també n’hi ha que són molt més seriosos, per què aquests canvis?
Una mica per això que deia de la denúncia social, es pot denunciar de moltes maneres una cosa, n’hi ha que es denuncien des de l’humor o des del punt de vista que faci falta. Però, penso que la seriositat és una manera diferent d’entrar en uns fets que a vegades són més dolorosos i fins i tot per a mi. Jo per sort, he tingut una vida molt agradable i espero que no canviï, però hi ha gent que no, llavors per respecte a aquestes persones i segons quins fets, que a mi m’han colpit una mica més necessito prendre aquesta visió més distant de l’acció.
En el de “Portes giratòries” a part del món de la política també hi ha alguna cosa de fets reals entre el mig, fins i tot aquest pot ser l’embrió d’una novel·la, els personatges que hi ha, uns personatges que s’han mogut en un partit des que són de les joventuts i han anat fent la seva carrera a l’ombra de la política, és una descripció molt real. Aquest té molt de suc també.
Aquí volia parlar de dos temes diferents, el primer l’herència familiar política, votem el que votem perquè els nostres pares, avis votaven o realment som lliures? Això era una primera premissa. Aquest relat el vaig escriure en un moment en què es parlava moltíssim de corrupció política malauradament, i era una cosa que em rebentava, era una cosa que em feia molta ràbia. Pensava: Ostres el poble t’està donant el poder i tu te n’estàs aprofitant totalment i l’estàs utilitzant per al teu propi benefici. Em semblava i em sembla molt gruixut que algú pugui ser tant dèspota per fer això. Vaig buscar diferents casos de corrupció política a Espanya i els vaig anar ajuntant en aquest relat.
Pot continuar això de fer creació literària?
Espero que sí, perquè m’ho he passat pipa i més enllà d’haver estat el meu refugi, realment m’ha fet sentir molt i molt bé. Penso que és una molt bona activitat, que m’agrada. Pot tenir continuïtat.
Si fas la tesi, és perquè la gent sàpiga que ha passat amb la literatura catalana, fer una visió global i estudia-ho no?
Jo, ja feia uns quants anys que estava vinculada al gènere criminal a través de diferents editorials amb les quals he col·laborat, però en el moment d’acabar un màster que estava fent a la UVic al plantejar el treball final jo ja sabia que tenia ganes de continuar amb una investigació i ho vaig plantejar amb la novel·la negre criminal que és la que jo més domino. Més enllà d’això també hi havia un segon motiu i és que a mi em fa molta ràbia quan es menyspreen segons quin gènere, els mal anomenats gèneres menors, no sé exactament per quins motius, però en algun cas diuen que és una novel·la d’entreteniment. Però quina no ho és? La literatura és entreteniment i ha de ser entreteniment, no pot ser res més. Pot ser un entreteniment professionalitzador, però la literatura es crea per entretenir i crec que és l’únic objectiu, no veig la diferència entre una novel·la més consumista, fantàstica, eròtica, criminal. La finalitat en qualsevol gènere és la mateixa.
La finalitat de Joanot Martorell quan escrivia Tirant lo Blanc ho feia per entreteniment.
Exacte, jo crec que qualsevol escriptor escriu amb la finalitat d’entretenir el lector, la literatura s’hauria de contemplar d’aquesta manera. La tesi neix per donar-li credibilitat al gènere criminal. Aquí a Catalunya encara no ens el creiem, consumim autors, italians, americans, grecs, però ens costa consumir els autors de casa.
La tesi la focalitzes en un cas molt concret d’experiència editorial de Catalunya. Sobretot parles de “La negra” que era una col·lecció de l’editorial de “La magrana” que prestava molta atenció a autors de casa.
Sí, va haver-hi altres col·leccions pot ser no tan reeixides com “La negra” que havien inclòs algun autor, però la majoria eren col·leccions no especialitzades. “La negra” va considerar que era el moment, i va voler agafar una mica aquest esperit de detectar autors de novel·la criminal catalana que estaven publicant en col·leccions generalistes, els volia agrupar i donar-los un parador comú. Clar Antoni Serra, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver, Maria Aurèlia Campany, amb una infinitat més d’altres noms.
Parles de més de seixanta-dos llibres
Sí, el que passa és que el català es va dividir bastant el cinquanta per cent eren catalans i llavors hi havia una part que eren traduccions, no es van oblidar de les traduccions presicament perquè en aquells moments competien al mercat amb les seleccions de “La cua de palla” algunes reedicions o novel·les noves, però, majoritàriament americanes “La negra va dir d’agafar els autors europeus, que els barrejaven amb els catalans.
A la tesi també poses l’èmfasi que se li comença a donar a la dona a un gènere que és molt d’homes.
La model criminal tradicionalment és molt masculinitzada hi ha certes teories que diuen que és perquè és l’evolució natural de les novel·les de cavalleria passades per Western i arribades al detectiu. Però “La negra” va ser la primera col·lecció en català que va publicar dones, que feien novel·la criminal i sobretot la fita més important és que va publicar novel·les amb protagonistes dones.
La detectiva Lonia Guiu és el primer gran personatge femení català.
En català segur que sí, en castellà no ho tinc tan clar, té mèrit haver creat un personatge femení en un tipus de novel·la en què les dones normalment eren la víctima o la feien fatal.
A més a més, amb èxit.
És el més venut i el més traduït en més de catorze idiomes.
“Ofélia dracs” era un grup d’escriptors, que havia fet novel·la eròtica i novel·la negra. Aquí també va ser tot un èxit
Sí, és una associació que es creen ells mateixos. Amb la Margarida n’hem parlat algun cop, ella estava molt agraïda pel que va aprendre amb aquell grup d’amics. Eren un grup d’amics que es trobaven per parlar de la literatura, per gaudir, és una cosa que potser hem perdut al llarg dels anys. Escrivim i publiquem, però potser no gaudim tant de la creació col·lectiva com ho havien sabut fer ells.
El català estava preparat per aquest gènere, hi havia les suficients eines?
No crec que tinguessin les eines però sí el moment idoni per obrir el debat i crear aquestes eines. Sí que és veritat que als anys vuitanta ja existia el diccionari dargot criminal, però el que va ser més enriquidor va ser l’intercanvi entre ells, venien de diferents territoris de parla catalana, això va ser molt enriquidor igual que els debats que es van organitzar, no sé si van disposar de gaires recursos, però sí que els van crear.
Tot això, algun dia ho publicaràs?
Espero que sí. M’agradaria molt que la feina que he fet amb tota la bona voluntat i amb totes les forces que hi he pogut posar servir per donar a conèixer la història de la nostra literatura i molt més concretament el gènere criminal aquí a Catalunya. És un contingut que s’hauria d’apreciar una mica més, que també ho desconeixem moltes vegades. M’agradaria poder-ho publicar per això, per saber què és la novel·la negra catalana
