Què és Evasions? Un conte? Reflexions d’un dietari? Pensaments que acaben escrits? Un joc de paraules amb el nom de les autores? (Totes dues es diuen Eva). O realment un moment per evadir-se? Segurament tot per separat i alhora. El que sí que es pot definir és com un llibre deliciós. Deliciós perquè els textos, tot i que alguns poden parlar de coses diàries, banals, semblen poesia. Deliciós perquè les il·lustracions, tot i semblar senzilles, són adorables, entenedores i fresques. Deliciós perquè l’edició està feta amb molta cura, com un conte que es pot llegir a trossos cada nit. Realment ha estat un encert posar totes juntes en un llibre les primeres 40 evasions que Eva Piquer escrivia i publicava cada quinze dies a la revista cultural digital Catorze, fundada i dirigida per ella mateixa. No haurien estat les mateixes sense aquesta il·lustració de l’Eva Armisén que podia arribar de qualsevol part del món on ella estava.
La de les dues Evas ha estat una troballa. No es coneixien i Catorze (la Piquer impulsant-ho i l’Armisén demanant per col·laborar-hi) les va unir. Els textos es van escriure durant dos anys i s’hi esmenten estats d’ànim i algunes vivències personals, com records de la infància, històries de mare i fill. Perquè la vida és el que passa també en aquestes pàgines. Cadascú de nosaltres tindria les seves evasions. Aquestes són d’una persona que reivindica el que més li agrada: llegir, escriure i nedar. L’aigua és molt present en aquests textos perquè és, com explica l’autora, on les coses s’estoven i segurament també s’evaporen alguns problemes. I l’aigua és vida, també.
Piquer, escriptora i periodista, ha fet amb aquest llibre un exercici de consolació. Quan la vida et fa mal, i sempre en algun moment en fa, diu, el seu consol passa per la literatura, la música, l’art… la cultura. Abans de publicar aquest llibre tan especial, havia publicat La noia del temps, Alicia al país de la televisió, Una victòria diferent, No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva i La feina o la vida, entre altres. El darrer, una semblança de la política Marta Rovira va sortir l’any 2014. Aquest Evasions doncs és també un retrobament literari després d’una temporada vital més dura.
Armisén assegura que busca l’emoció de la manera més directe i sense mentides en les seves il·lustracions. Té raó. Així és com són. I totes dues juntes mostren una veritat, unes veritats que faran que els lectors es puguin evadir de gust. Si volen, clar.
