La hija de un ladrón és una pel·lícula d’excel·lents resultats que ens revela una prometedora directora jove debutant, Belén Funes, coautora també del guió al costat de Marçal Cebrián. Aquesta història de la jove òrfena Sara, que s’enfronta amb les urpes als contratemps i adversitats de la vida, ens descobreix el talent interpretatiu d’una Greta Fernández que enguany viu el seu moment daurat de rellançament. Després de protagonitzar Elisa y Marcela (2019, Isabel Coixet), Greta Fernández ha conquerit la Concha d’Or del 67è Festival de Cinema de Sant Sebastià pel seu gran paper a La hija de un ladrón.
La hija de un ladrón és la història d’una mare jove i sola, Sara (Greta Fernández), separada del seu xicot (Àlex Monner), que intenta refer la seva vida al costat del seu nadó de mesos mentre procura cuidar el seu germanet acollit en un centre de menors. Sara porta una vida de treballs precaris i sobreviu sense un sostre fix, ajudada sovint pels serveis socials, que li ofereixen pisos per compartir un determinat espai de temps.
Aquesta batalla diària per tirar endavant es complica quan reapareix la figura d’un pare sempre absent i que ha destacat per la seva irresponsabilitat, Manuel (Eduard Fernández), que ara acaba de sortir de la presó. Aquí comptem amb l’al·licient especial de veure pare i filla treballant plegats en cinema mentre ambdós protagonitzen a la pantalla un estira-i-arronsa sentimental que evidencien unes complicades relacions paternofilials.
Sara és una lluitadora incansable, però al que ella aspira és a no estar sola. Ella necessita tenir algú al costat, i cada vegada ensopega amb la pedra de la figura del seu pare, distant i absolutament egoista. Una estranya i tensa dependència uneix pare i filla, però ella malda per apartar-se del seu progenitor i, fins i tot, el porta a judici perquè ella vol la custòdia del germanet. Però alhora veiem com la Sara requereix de l’afecte i l’amor patern.
El personatge de la Sara no sols ens evoca les heroïnes abnegades i sacrificades del cinema de tremp social dels belgues Jean Pierre i Luc Dardenne, sinó que estilísticament també s’emparenta amb les maneres dels germans belgues. Un film de gran vivesa gràcies a l’ús d’una càmera sempre en moviment, nerviosa i incessant. Una càmera enganxada a la protagonista però també escrutadora dels seus reveladors silencis que ens evoca la genuïna marca d’estil dels directors de films com Rosetta (1999), El hijo (2002) o la més recent La chica desconocida (2017).
