• Compartir

La fi d’una història amb un èxit inesperat

Vicenç Bigas
12 de gener de 2019

El Dakar que s’està disputant aquests dies no compta amb la presència de l’Himoinsa Racing Team, l’equip que ha tingut més pilots d’Osona en tota la història de la cursa i el millor privat en motos mentre hi ha participat. Una història d’èxit que ara s’ha recollit en un llibre.

Les estratègies de màrqueting a vegades tenen coses que es fan difícils de comprendre. Com que el millor equip privat del Dakar decideixi retirar-se després d’haver aconseguit uns resultats molt per sobre dels esperats i una repercussió que multiplicava per diverses xifres la inversió duta a terme. Però l’Himoinsa Racing Team, que es va convertir en l’equip amb més pilots osonencs en 40 edicions de la cursa, havia previst un projecte a tres anys vista i aquí es va plantar. Al mes de febrer anunciava la seva dissolució i immediatament començava un altre projecte, el de recollir sobre el paper aquesta història d’èxit en una cursa sobre la qual hi ha poca obra publicada.

Els periodistes Víctor Vázquez i Sergio Lillo són els autors del llibre Himoinsa Team, la roja del Dakar, que acaba de sortir al carrer. “Crèiem que aquesta història havia de ser explicada”, considera Vázquez, que va estar durant aquest període fent tasques de comunicació en una agència contractada per l’equip, mentre que el seu company Lillo, que s’ho mirava des de fora seguint la cursa per a un portal web, destaca les particularitats d’“un equip atípic. Normalment la cursa la dominen els equips oficials però a vegades els pilots entre ells ni es parlen. L’ambient en aquest equip sempre era molt bo i això també el feia singular”.

Aquest és un dels motius pels quals Gerard Farrés va decidir acceptar l’oferta de la companyia murciana quan havia hagut de deixar Gas Gas per la crisi financera que afectava la marca catalana. Honda també li havia proposat fer de motxiller de l’imprevisible Joan Barreda, però aquesta feina ja l’havia dut a terme al Repsol KTM per a Marc Coma i a Aprilia per a Chaleco López. L’experiència amb Bordone Ferrari havia posat de manifest que quan corria per lliure amb una bona moto els resultats acompanyaven (setè el 2012) i davant del dilema la seva dona li va demanar què és el que volia. “Jo li vaig dir que ser feliç” i per això va preferir ser cap d’arengada que cua de lluç i rebutjar els diners de l’equip japonès per unir-se durant el 2015 a aquest nou projecte.
L’equip Himoinsa ja havia corregut el Dakar d’aquell any amb una petita estructura. Miguel Puertas, un granadí pilot de l’exèrcit de l’aire, va contactar amb Rosa Romero, que estava parlant amb el madrileny Antonio Gimeno perquè li fes de motxiller. “El meu repte era acabar el Dakar perquè m’havia passat de tot i no hi volia tornar sense mitjans o amb una moto vella”, recorda la parella de Nani Roma de quan van posar-se d’acord perquè “Puertas ja tenia en ment un equip de tres pilots, nosaltres érem dos i vam decidir córrer junts amb la mateixa moto”.

Aquell any, Puertas no va acabar el Dakar per primer cop en nou participacions i després de passar pel quiròfan va decidir retirar-se i convertir-se en director de l’equip, que va ampliar la seva estructura amb l’entrada d’un nou patrocinador. Yanmar, fabricant japonès dels motors que utilitzen els grups electrògens de l’empresa murciana, també volia ser a la prova més dura del motor per excel·lència com els seus compatriotes Honda i Yamaha. Pendents de la decisió de Farrés, la gran figura de l’equip havia de ser Ivan Cervantes, el cinc vegades campió del món d’enduro que KTM tenia interès que es foguegés als raids al costat d’algú que li pogués desvelar els secrets de la disciplina, en vistes a una futura entrada al seu equip oficial.

Les coses amb el pilot de Cambrils, però, no van sortir com s’esperava. El seu millor any va ser el primer (15è) i bromeja que “m’havia d’acostumar a no córrer”, tot reconeixent que “potser no m’he sabut adaptar a aquest tipus de cursa i a mantenir la concentració durant tant de temps”, un factor que també atribueix al fet que quan va debutar al Dakar ja tenia 33 anys. Per contra, el pilot d’Olost resident a Manlleu ja aconseguia el primer any vestit de vermell l’objectiu que s’havien fixat a tres anys vista, una plaça entre els deu primers (8è). Un resultat que milloraria amb una tercera posició l’any següent per acabar essent cinquè el 2018, de manera que es refermava cada any com el millor pilot de l’Estat a la categoria de motos des de la victòria de Marc Coma el 2015.

Coincidint amb l’etapa amb més presència d’equips oficials al Dakar, la consecució de l’únic podi que ha aconseguit un de privat en els últims deu anys no va estar exempt d’algunes anècdotes, que la publicació del llibre ha anat descobrint. En una èpica última jornada, Farrés afrontava els darrers 63km cronometrats amb un avantatge de només 48 segons sobre Adarien Van Beveren. Coneixedors que Jordi Arcarons, director esportiu de Yamaha, en tindria alguna de preparada “amb una moto que pesava 30kg menys que la nostra, nosaltres ens vam arriscar molt muntant un pneumàtic de motocròs”, revelava Farrés. Els seus companys Antonio Gimeno i Dani Oliveras van sacrificar la seva classificació esperant-lo als quilòmetres 20 i 40 per donar-li referències del rival i cobrir-li les espatlles i així alhora “jo podia retallar 150m de frenada a cada un d’aquests punts”. Al final els dos adversaris van acabar compartint el seu primer triomf d’etapa amb el mateix temps.

“Farrés va passar de forma brutal”, recordava Oliveras d’aquest episodi que en cap moment va ser posat en qüestió per cap dels dos damnificats, perquè “jo sé el que li han costat a en Gerard aquests 11 Dakars que ha fet”. Per Farrés, és l’evidència del bon ambient que hi ha hagut a l’equip en el qual Puertas imposava una disciplina militar però que alhora “era com un pare per nosaltres, ens va fer creure en les nostres possibilitats i ens feia entrenar com mai”. El balanç de l’experiència és que “ens ho hem passat súper bé” i que “anàvem tots a l’una al cent per cent, sempre estàvem junts, menjant o preparant l’etapa següent, quan hi ha equips que els pilots es tapen les notes perquè no les vegi el seu company”. Per això Farrés va decidir desatendre els cants de sirena que li arribaven d’altres equips i complir l’any de contracte que li quedava quan el podi el va convertir en un pilot cobejat. Això sí, amb algun privilegi com deixar una moto de sèrie per obtenir una KTM oficial de l’any anterior per al seu últim Dakar i ocupar la vacant que deixava Gimeno amb un home de la seva confiança que el pogués ajudar si convenia, Marc Solà. “Entrar a aquest equip va ser un privilegi i he après molt amb aquests grans companys”, sentenciava el vigatà de la seva curta estada a l’equip.

  • Compartir