La inflació està desbocada i no arriben bones notícies sobre un final imminent d’aquesta espiral alcista. Aquest dilluns es comunicava la previsió d’evolució de l’índex de preus de consum (IPC) de novembre. Un 5,6% de creixement interanual. No hi ha treva i és difícil pensar que n’hi haurà si indicadors com els costos de l’energia elèctrica marquen preus de rècord rere rècord (es tornen a pics per sobre dels 300 euros per kilowatt/hora). Amb la sortida de la crisi pandèmica encara pendent, les autoritats monetàries s’enfronten a una gran disjuntiva que marcarà el pas econòmic per als propers anys. Els toca determinar si l’actual context alcista és fruit de la conjuntura en la qual la demanda està desbordant l’oferta o si aquesta espiral inflacionista té visos de considerar-se permanent. La resposta a aquest interrogant afecta les mesures d’estímul econòmic amb el qual (més mal que bé) es va intentar donar carpetada a la crisi financera de 2008.
Amb les pujades de preus més intenses dels últims 29 anys, s’agreugen els problemes laborals a l’Estat, com demostra l’esclat que hi ha hagut a Cadis amb la vaga de treballadors del metall en desacord pel desenvolupament de la negociació del conveni col·lectiu per al sector a la província. A l’Estat, els salaris són majoritàriament ajustats, i ho han estat més arran d’una reforma laboral en constant anunci de derogació, que posava blanc sobre negre, tot i que sense esmentar-la directament, una devaluació encoberta. En comptes de devaluar la moneda, perquè l’Estat va cedir aquesta sobirania quan va accedir a l’euro, es devaluaven els salaris com a forma de reduir els costos de producció i guanyar competitivitat en les vendes exteriors. Era una aposta arriscada, perquè ara que els preus s’estan desbocant i sense haver recuperat l’efecte d’aquella devaluació, les capes de treballadors amb dificultat per accedir als productes i serveis essencials tendirà a incrementar-se.
Per això, la vena abans de la ferida que verbalitzaven la setmana passada a les jornades econòmiques de S’Agaró el vicepresident del Banc Central Europeu –i ministre d’Economia en els temps que es va fer la reforma laboral–, Luis de Guindos, i el governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos –sempre disposat a demanar moderació salarial als altres–, són un mal vaticini. Alerten, gairebé a cor, que si els salaris creixen en la mateixa mesura que l’IPC, la inflació persistirà.
La trobada econòmica de S’Agaró assenyala un dels nuclis del debat. És l’escalada de preus un fet conjuntural o serà permanent? Hi ha alguns elements que reforçarien la primera opció. Durant mesos, la maquinària industrial va estar molt frenada, com també el consum. Quan el consum es va reactivar, les indústries no havien arribat a la velocitat de creuer productiva per satisfer la demanda que s’estava generant. Un coll d’ampolla productiu que s’ha agreujat per altres factors. Han pujat els preus energètics i les primeres matèries, el subministrament de productes intermedis, com els xips, és escàs, i els costos de transport estan enfilats per les dificultats de disposar de contenidors. Una tempesta perfecta d’increment de la demanda i d’increment de costos que està en la base del creixement dels preus que s’observa sobretot en el segon semestre d’aquest any.
Aquesta tempesta perfecta es produeix quan encara no s’han retirat les mesures d’estímul econòmic que es van emprendre quan es van comprovar les greus dificultats per superar la crisi de finals de la primera dècada d’aquest segle. El Banc Central Europeu, passiu en un primer moment, va prendre algunes decisions clau: rebaixar els tipus d’interès al mínim, mesures perquè el sistema financer fes arribar crèdit a empreses i famílies i una compra massiva de deute públic i privat que en el fons ve a ser com posar a funcionar la màquina de fer diners. Mal que bé, aquelles mesures havien contribuït a treure l’economia de la depressió en què havia caigut i, lentament, s’havia arribat a una situació de creixement moderat fins que la pandèmia ho va estroncar tot. Normalment, mesures d’estímul com les que es van prendre a Europa (i també als Estats Units) tenen un impacte en els preus. Són ara les responsables de l’espiral alcista?
La resposta que es doni als dos interrogants (si es tracta només d’una qüestió vinculada als entrebancs productius en un context de demanda creixent o si la responsabilitat del creixement dels preus recau sobre les mesures d’estímul en vigor) marcarà els anys vinents. En el primer cas, perquè per saber si és una qüestió d’oferta i demanda hauran de passar mesos, i si la resposta és negativa s’haurà perdut un temps preciós amb el risc que la resposta social sigui extrema. La crisi de 2008 va posar de manifest que esperar no és gairebé mai la millor opció. En el segon, una retirada dels estímuls sense prou base per demostrar que estan al darrere del creixement dels preus posaria en situació delicada famílies que s’han endeutat amb l’expectativa d’uns tipus d’interès baix i, sobretot, uns estats que ja acumulaven deute i que ara l’han incrementat per donar resposta a les emergències de la pandèmia (sanitàries i també econòmiques).
Les autoritats monetàries demanen temps per fer el diagnòstic, però cada vegada que apareix una xifra d’IPC creix el nerviosisme, sobretot en zones com Alemanya, al·lèrgiques a inflacions per sobre del 2% (el llindar que, per principi fundacional, el Banc Central Europeu ha de cuidar que no se superi). Creixerà la pressió perquè els estímuls es retirin, però tot apunta que el remei seria pitjor que la malaltia. Una disjuntiva de difícil resposta.
