Ha plogut molt des que va compondre les seves primeres cançons. Tan sols tenia 13 anys i els temes li sortien foscos, des de molt endins. La seva pròpia evolució vital la induïa a crear d’aquella manera. Ara acaba de treure el seu primer EP amb una banda de músics de raça. Però qui és en realitat Gina Argemir i com ha arribat fins aquí?
Molt abans de ser la Gina actual va ser Gina K però també Salma W Ferrari o Minski. A Gina Argemir no li ha tremolat el pols a l’hora de posar-se pseudònims, allunyant-se de l’egolatria que sovint ens absorbeix per no deixar ni rastre de nosaltres mateixos. La música, el teatre i la literatura han estat passions en la seva vida. Durant la seva etapa com a estudiant va recórrer Catalunya sencera cantant amb una orquestra de festes majors. Malgrat aquest aprenentatge, les seves inquietuds ja anaven més enllà i les gravava amb un equip analògic que tenia a casa. Aquell material mai es va atrevir a publicar-lo.
En canvi sí que va gosar convidar-la a participar en el seu disc Flamingos el músic aragonès Enrique Bunbury. L’antic líder dels Héroes del Silencio va publicar el 2004 aquest treball de col·laboracions on també apareixien Quimi Portet, Jaime Urrutia o Kepa Junkera, entre d’altres. Gina K apareixia als crèdits de la cançó Mundo feliz com a “voz sexy y gato”. Bunbury hi va contactar després que li arribés una de les seves composicions sobre drogues, on la veu de Gina, més sexual que sensual, el va seduir auricularment. En aquella època es va adonar del poder que té treballar amb segons qui. Molta gent que fins aleshores la ignorava va començar a buscar-la. De la mateixa manera, quan va passar el moment, van tornar a ignorar-la, refermant-la en la seva convicció que “cal anar sempre de cara”. Després d’aquella primera experiència Bunbury va proposar-li de produir el seu primer disc quan tornés d’una gira que tenia pendent per l’Amèrica Llatina. Quan en va tornar el cantant va fer-ho amb un canvi d’actitud, afirmant que “el rock ha mort”. El que en realitat va morir va ser el projecte individual de Gina K en aquell moment.
Però el de Bunbury no va ser l’únic disc on va aparèixer Gina K. També ho va fer al del crític musical Luis Troquel, també de col·laboracions, que va aparèixer el 2006 amb el nom de De Benidorm a Benicàssim. Però després d’aquella experiència afirma que “vaig tenir una apagada d’energia”. I Gina K es va prendre una pausa.
L’aturada la va aprofitar per escriure. Casa seva, al barri barceloní de Gràcia, és plena de paperots, tot i que reconeix que “soc una mica caòtica”. Fa quatre o cinc anys va fer un intent de novel·la amb el nom de La desesperación de los sentidos, que narrava la història d’amor entre una mànager i un músic basc amb lligams amb la lluita armada d’ETA. Finalment no el va editar. Més recent és La posibilidad, que sí que va veure la llum de forma autoeditada, una fórmula que no té cap problema per reivindicar. Ho va fer utilitzant el pseudònim de Minski. Es tracta d’un “puzle autobiogràfic, amb càrrega filosòfica i provocació”. Si l’hagués d’escriure ara, ho faria en català perquè és una activista de la llengua, però en aquell moment “creia que en castellà tenia més possibilitats”. Dins d’aquesta trajectòria literària també ha aprofitat els estudis de psicologia que va realitzar per escriure un llibre d’autoajuda. Salma W Ferrari va ser el nom utilitzat per publicar Desenamorarse es fácil si sabes como. Recolzant-se en una base científica de teràpies reals, va escriure aquest llibre molt cuidat estèticament on intenta “capgirar la tragèdia a base de vitalitat, xispa i humor”.
Però encara no sabem qui és Gina Argemir. “Molta gent no pot guanyar-se la vida escrivint o fent música, malgrat que pot ser molt interessant allò que creen”, explica. De fet, la seva activitat principal és com a economista, responsable de CCOO a Catalunya en aquest àmbit. Ho és des d’un prisma molt crític, perquè creu que “aquesta societat pateix economicitis”. Ho diu perquè qualsevol activitat que es realitza, fins i tot les artístiques, passen pel tub de l’economia, un detall que ho acaba pervertint tot.
Un dels seus desigs confessables és “veure com s’obren els telenotícies amb informació cultural o artística”. Si això s’assolís “estaríem en una societat més evolucionada”, perquè creu que en realitat tant la política com l’economia són espais molt tancats. Per això Gina Argemir té la necessitat d’expressar-se i crear, manifestacions a través de les quals troba “l’equilibri” per aportar a la societat. Es tracta d’una necessitat espiritual, que va més enllà dels seus anhels personals. Reivindica més oportunitats per a tothom i des de tots els punts de vista. Ella mateixa ha conegut gent que des d’àmbits ben convencionals té inquietuds imprevisibles. El seu mateix fill, de 14 anys, li ha descobert fa poc el seu jo artístic, tal com ha passat amb moltes persones del seu entorn professional. “Jo tenia una altra vida abans que la societat m’obligués, per una qüestió de supervivència, a adaptar-me”, diu Argemir.
I ara ha arribat el moment de reivindicar-se, no només a ella mateixa sinó també a la gent de la seva generació “per fer la nostra revolució personal, recuperar l’esperit de joventut i rebel·lia”. I ha sortit de l’armari, sense pseudònims: ara és Gina Argemir.
La Gina no té ni 20 ni 30 anys. Després de tota aquesta evolució la seva obra té més llum que en el passat, les cançons li surten més extravertides. Inicialment la idea era gravar tres temes, però la naturalitat s’ha acabat imposant en un EP de cinc cançons. Per realitzar-ho s’ha rodejat de gent a qui admira molt des de fa temps. A Joan Pairó, baixista dels Kitsch, li va enviar un correu electrònic per participar en un dels temes, però quan es van conèixer li va dir que volia participar en tot el disc. Pablo Potenzoni, bateria de XX i dels argentins Todos Tus Muertos, va completar la base rítmica. També compta amb el guitarrista Walter Paniagua. Entre tots no només han contribuït a configurar el disc, sinó que a més l’han animada a fer presentació del disc, concerts i fins i tot presentar-se al Sona9. Però el més destacat és que “som gent molt normal, sense egos que ens entorpeixin”.
El seu so és pop, amb influències dels 80 i 90 de bandes com Blondie, els The Cure iniciàtics, Siouxie & the Banshees o PJ Harvey, tot i que en directe fa una mutació cap a un so més cru i rocker, on la producció d’estudi queda en un segon pla. Mitjos temps alts, amb energia i guitarres contundents, distorsió, melodia i ritmes contagiosos. La paraula que serveix millor per definir aquesta música és Roig, el nom que ha triat per anomenar el disc. Les cançons són en català perquè creu que “culturalment estem en un dels nostres millors moments”, fins i tot quan es tracta de persones de la metròpolis “que hem superat certs complexos respecte a la llengua”.
