El febrer passat es van complir 20 anys de la clausura de l’Egunkaria fins llavors l’únic diari d’informació general publicat íntegrament en basc. Té tot el sentit del món recordar-ho aquests dies de campanya electoral. Quina pena de món, quin fàstic de polítics i quanta injusticia! Als ulls de l’expresident José María Aznar, qualsevol vestigi informatiu d’Euskadi tenia lligams amb el terrorisme… De la mateixa manera que les seves ínfules de patriotisme fatxenda van imposar la tesi que el règim iraquià tenia armes de destrucció massiva. De resultes d’allò, s’encengué la guspira del conflicte bèl·lic, amb el rerefons de la fastigosa foto del 16 de març de 2003: els qui jo vaig qualificar com el Trio de la benzina, que no pas de les illes Açores (George Bush fill, Tony Blair i el propi Aznar). Ningú no va retre comptes en cap d’ambdues relliscades. Ni tan sols després de sengles sentències judicials on es demostrà la manipulació fastigosa d’uns i altres dirigents, allunyats de qualsevol esperit democràtic.
Sempre he estat partidari d’aplicar la famosa dita del qui la fa, que la pagui. Ja s’ha vist, però, que això és com demanar la lluna en un cove. El temps no ha guarit ni rescabalat les greus i irreparables conseqüències de cap d’aquestes dues malifetes mastodòntiques. Sense oblidar –en el cas del diari referit– que Martxelo Otamendi, el seu director, fou sotmès a tortures per part de la Guàrdia Civil, amb vistes a obtenir presumptes proves que l’incriminessin. Evidentment, el diari no donava cap mena de cobertura a ETA.
El desvergonyiment d’Aznar va matar el tema bo i dient que havia estat l’Audiència Nacional qui havia clausurat el mitjà de comunicació… I es va quedar tan panxo. Posteriorment, el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg va condemnar l’Estat espanyol pel fet de haver grinyolat clarament. Després, aquesta trepa de dirigents horribles solen omplir-se la boca amb expressions rimbombants: de l’estil que funciona l’Estat de dret. En aquest sentit, cal no oblidar la pena de garjola de l’alcalde Pacheco (de Jerez de la Frontera) quan digué que “la justícia era una conya total”.
¿Podríem imaginar-nos el Principat sense cap ni un diari en català, dessota la tesi que tots els periòdics de Catalunya s’orienten a defensar el dret a decidir? Som encara molt lluny de veure l’esclat de la cultura, la plena llibertat democràtica i les ganes reals de viure en un món millor. De tots i cadascú de nosaltres depèn la defensa del nostre idioma, amb ungles i dents. Jo procuro fer-ho dia rere dia.
