Ara que es torna a parlar de la transició democràtica a Espanya, de si va ser o no impecable i en un moment en què es recorda com a persona de bon fer Josep Tarradellas, no està de més llegir la biografia de Josep Benet que ha fet el periodista Jordi Amat. I en aquest cas, llegir vol dir, llegir amb atenció sabent d’entrada que no és una lectura fàcil. Hi ha moltes dades i es tracta d’un volum de 550 pàgines que Amat ha escrit durant prop de deu anys i fent servir documentació pròpia de Benet.
Josep Benet va ser un home intel·ligent, amb moltes idees, complex, valent i que es va sentir sovint poc valorat i apreciat per un país, Catalunya, que va triar altres líders en un moment convuls. Advocat de formació i professió, va lluitar fermament contra el franquisme i va intentar de totes totes, aconseguir per a Catalunya el màxim de llibertats possibles. Era un nacionalista català, però d’esquerres, i va pensar i dir que Catalunya hauria pogut obtenir més llibertats durant la transició perquè era un moment de debilitat de l’Estat. Però Adolfo Suarez, qui va planificar aquella transició, va preferir Josep Tarradellas, que va tornar de l’exili, a Joan Raventós, del PSC més catalanista, perquè en el fons hi havia la lluita dreta-esquerra més enllà del nacionalisme. Qui finalment ho va recollir va ser Jordi Pujol amb un nou partit, Convergència Democràtica de Catalunya. I Benet era del PSUC, però per a molts no era comunista. De fet, era un polític sense partit, però només ell va ser el senador més votat a les eleccions del 1977 –amb 1.325.369 vots.
Al llibre d’Amat s’hi troben tots aquests personatges. És un llibre d’història contemporània, amb Benet al centre i llegint-lo ens acaba explicant el nostre present. En queda constància que Benet, tot i ser una persona amb aspiracions patriòtiques i valors personals importants, no va poder assolir el poder. D’entrada, era pobre. No era una persona rica. Era respectat, l’esperit i ànima de l’Assemblea de Catalunya, però la gent que tenia al seu voltant van anar-se col·locant en diferents partits polítics quan van haver-hi les primeres eleccions. Fa la sensació que va ser una persona que no va tenir sort tot i que podia haver estat un gran dirigent.
Benet estiuejava a Dòrria, al Ripollès, i el vaig entrevistar per una secció d’El 9 Estiu de l’any 1984. M’hi han fet pensar algunes coses del llibre o com el va definir Montserrat Roig –a qui ell va suggerir que escrigués sobre les víctimes del nazisme–, un home alt, que semblava que la roba li anava baldera, amb l’esquena corbada… que parlava reposadament i que, aleshores, no va respondre un sí o un no a si li agradaria una Catalunya independent Però va dir que no ho veia una utopia perquè la veia quan hi hagués una unitat amb Europa.
