La pel·lícula triomfadora del Festival de Canes arriba als cinemes per posar de manifest, també, el poder de la mirada femenina en el cinema. Titane de Julia Ducournau ensenya les seves cartes en els seus prolegòmens amb plans d’un món inconegut, l’entorn de sota un cotxe format per tubs, cilindres, ferros i, sobretot, l’oli que facilita els engranatges de la maquinària. Després la càmera salta a dins del cotxe amb una nena malcarada que no para de molestar el conductor fins que tenen un accident i, a causa de la trompada, li han de posar una placa de titani en el crani.
Després d’aquest pròleg hi ha un salt en el temps i recuperem a Alexia jove (Agathe Rousselle) com a ballarina eròtica en fires de cotxes. Ara és una noia sense sentiments, ressentida amb el món, transformada en una espècie de serial killer que elimina els seus assetjadors. En aquesta primera part trobem una escena dantesca, el coit d’Alexia amb el cotxe amb el qual ella balla i s’hi refrega. La màquina actua com un amant gelós, lubricat amb oli greixós de motor, una escena demencial que podria néixer d’una de les prestacions del cotxe amb vida pròpia Christine de Stephen King, adaptat al cinema per John Carpenter.
En aquest film de terror i de ciència-ficció, la cursa criminal d’Alexia la du, enmig de la fugida, a simular la identitat d’un fill desaparegut d’un oficial de bombers (Vincent Lindon). Aquí comença una nou gir tan imprevisible com psicopàtic sobre l’acceptació i el refús d’un pare envers el fill retornat, un ésser que ha mutat de sexe. Un film demoníac a estones, fins i tot, només recordar totes les escenes luciferines de l’actuació d’urgència dels bombers, així com la presència del mateix protagonista, ésser trastocat també, banyat sovint per una llum rogenca.
El film aborda la qüestió de gènere sense embuts i és capaç de crear escenes torbadores com la d’un univers masculí i testosterònic en ple èxtasi de ball i alcohol dinamitat per la irrupció del fill pròdig, ara ésser transvestit quan es revela la identitat sexual d’Alexia. Ducournau manlleva en tota la seva insània l’univers de la nova carn de David Cronenberg i, especialment, la combustió ignífuga de metall, sexe, fetitxisme, cos i fluids de Crash, adaptació d’una novel·la distòpica de J. G. Ballard. Titane és un magnífic film d’una radicalitat i transgressió inaudites.
