Sembla que totes les grans empreses nord-americanes actuals una mica conegudes han començat la seva història en una cabana malparida, de fusta, en un pati desolat prop d’alguna via ferroviària on, en algun moment o altre, hi haurà passat en Randy Travis amb la seva veu de locomotora dièsel cantant algun desamor profundíssim a ritme de country com el que es balla a Manlleu.
Harley-Davidson no s’escapa d’aquesta maledicció perquè l’empresa té els seus inicis documentats en una petita cabana de fusta d’un pati malparit prop d’una via fèrria als defores de Milwaukee i perquè els seus motors tenen tota la retirada a un dièsel ferroviari, per parell motor, aspecte, acabats, soroll i vibracions cataclísmiques. En una injustícia de la història, el cognom del cofundador, Harley, en minoria, va per davant dels altres cofundadors, els tres germans Davidson que, si més no per multitud, haurien de tenir el cognom davant i haver generat una ara impossible marca Davidson-Harley, més justa però més lletja.
El primer record que tinc d’una Harley-Davidson és el d’una foto de color sèpia en què es veia un policia americà mirant decidit la càmera vora el mar en posició de sortir cagant llets sobre l’H-D, orgullós amb els pneumàtics d’automòbil de la màquina, una cúpula com una mampara de bany, una minúscula topcase sobre el parafangs posterior antibales i unes botes de marica amb la seva ànima al ralentí sobre una estrambòtica Harley-Davidson Panhead mentre lluïa una gorra reglamentària i unes Ray-Ban com a única protecció contra els elements, les bales i la divinitat.
No sé ben bé per què aquella moto mal engiponada em va captivar, sobretot per la banda dreta del motor en què els dos cilindres s’uneixen en allò que sembla un càrter minúscul com un mont de Venus i on el disseny de cabana ferroviària llu, cal dir-ho, amb una magnificència mecànica difícilment superable.
Si fa no fa, pels mateixos anys em varen intentar seduir altres bicilíndrics, els descomunals malforjats de les BMW conduïdes per cavallers teutons, els sísmics però elegants de les Guzzi italianes o els més antics, però no per això menys contundents, Brough Superior, a lloms d’un exemplar dels quals Lorenz d’Aràbia va finar estavellant-se a cent milles per hora en algun hortet anglès per evitar un nen que anava amb bicicleta a casa seva a l’hora del puto te, diuen.
En algun moment incert de la història les Harley-Davidson varen perdre l’ànima de rails, graves, fusta i quitrà i els germans Davidson es van vendre al millor postor. Fins i tot varen cometre la ignomínia de posar el nom de la llegenda a motoretes italianes amb motors de tallagespes de dos temps. Ja se sap, totes les glòries tenen algun deshonor.
La recuperació econòmica dels ianquis als 70 i 80, ajudats per lleis proteccionistes estrictes per donar pel cul als japonesos i les seves motos amb soroll d’aspirador (Dennis Noyes dixit) va aconseguir evitar la desaparició de la marca i, a més vendre les motos, per dir-ho d’alguna manera amb doble sentit, com xurros.
Ara, Harley-Davidson acollona amb anuncis de hipsters que es disfressen enjoiats com macarres, amb ties irreals que semblen que vagin més conilles que si anessin conilles, amb la insana intenció que un pensi com és que encara no m’he comprat una puta Harley?
Però, de tant en tant, als confins de l’imperi on visc, on els ports de muntanya són batuts pels vents estèrils de l’espai i els cels són d’un blau negre que t’hi cagues, atrapo amb facilitat algun despistat hipster barbut amb una H-D víctima de la publicitat i, com els gats a les rates, jugant, el sobrepasso entre revolt i revolt mentre arrossega càrter, estreps i transmissió per l’asfalt a tort i a dret com una paparra antediluviana. Llavors, amb l’elàstica cinquena de l’enèsima moto nipona que m’ha venut en Cesc Ausió, el repasso amb una mà mentre amb l’altra li faig el signe de la victòria, però ben fet, a l’estil de Churchill mentre inspeccionava els Spitfires abans de la Batalla d’Anglaterra, i un breu somrís se’m posa als llavis el temps precís perquè em repassi alhora a mi alguna Impala amb rodes de bicicleta i blanc carenat com el vàter que tenia la iaia per posar-nos a tots al nostre lloc mentre l’intrèpid conductor llegeix el Google Maps en un iPad Pro enganxat al manillar amb cinta aïllant d’electricista dels cinquanta.
Les guspires de l’acer ianqui brillen un instant sota el sol del Pirineu abans de morir sobre l’asfalt que les ha engendrades, però el ressò cardíac, perdut i humil en aquestes contrades, del ferroviari bicilíndric ianqui em remou l’ànima d’infant com cap altra moto japonesa ha sabut fer mai… quins collons.
Rock me Harley-Davidson
